La Catalunya real ve governada avui, en última instància, pel màxim dirigent de la família socialista que és José Luis Rodríguez Zapatero. El comportament i evolució d’aquest polític mereix més que escarnis frívols i hauria de merèixer directament un tractament científic, com a cas clínic de la mentida compulsiva o de l’obsessió per la imatge. El clímax d’aquesta forma de fer es va produir fa uns mesos, quan tant ell com els diversos ministres del seu gabinet provaven de trobar fórmules eufemístiques de tot tipus per a eludir l’evidència de la crisi: una mica com quan el PP va assenyalar ETA en la matança de l’11-M, però en comptes de morts poseu-hi quatre milions i escaig de persones (de famílies) a l’atur. I una negació constant per part del govern espanyol. Vet aquí alguna cosa més que un president incompetent: vet aquí un cas clínic.
Un servidor és acusat sovint de liberal tebi per defensar mesures socialdemòcrates en alguns aspectes (sort en tenim ara dels subsidis d’atur) i d’ultraliberal en defensar mesures a favor de la productivitat i la flexibilització del mercat laboral: i és que el dogmatisme m’irrita per ambdues bandes perquè em sembla sempre demostradament improductiu, com es manifesta sempre el dogmatisme esquerranós de l’equip Zapatero. Parlem d’algú que ha jugat amb l’honor de la bandera americana, que s’ha refugiat en arguments guerracivilistes per a fer el seu programa i que es diverteix sempre disparant contra els capellans. Algú que, lluny d’allargar la mà a altres sensibilitats parlamentàries, ha executat el frontisme més descarat, més contraproduent i més de bons i dolents: la resistència immaculada de la República contra Darth Vader i les forces imperials. Aquesta dialèctica funcionava en temps de la guerra d’Iraq i dels “hilillos” del Prestige però no era tan difícil preveure que s’esmicolaria ben aviat. O potser sí que era difícil de preveure? O potser ningú no es podia esperar aquesta crisi de cavall que arrosseguem?
La cosa, entenc jo, va més enllà de la crisi: Zapatero ha faltat a la seva paraula i ha perjudicat la seva pròpia fiabilitat en diversos fronts, començant pel de l’Estatut de Catalunya. Zapatero ha abusat de la nostra paciència i ha insultat la nostra intel•ligència massa vegades, i és ara quan apareix especialment ridícul acudint a pregar amb Obama o fent-se fotografiar amb criatures. No és que ara tinguem un mal Zapatero, és que ara tenim les conseqüències de l’estil Zapatero. Imatge, eslògan, dogma, sectarisme, manipulació i mentida. Saben una cosa? El PP ens insultava a la cara.
