Divendres passat el govern de la comunitat de Madrid es va negar a tancar Madrid tal com li demanava el ministre de Sanitat, davant la situació descontrolada de la pandèmia. Salvador Illa només podia recomanar de fer-ho, perquè les decisions, sense estat d’alarma que recentralitzi determinades competències, pertoca de prendre-les a les comunitats autònomes.
Des d’aleshores, una negociació llarga i pesada que sembla que ha acabat amb Madrid exigint no ser l’únic a prendre’s el xarop amargant de les restriccions fortes i el govern central aplicant una mena de recentralització de competències sobre les grans ciutats en funció del compliment d’uns criteris i indicadors sanitaris, al marge de les competències autonòmiques, amb una base legal més que dubtosa. Xarop per tothom i amb la torna per a la banca, que sempre guanya.
Seixanta-tres ciutats de més de 100.000 habitants, onze al Principat. Es podria donar la circumstància que cap de les ciutats de més de 100.000 habitants complissin els criteris perquè es posessin en marxa aquestes restriccions d’estat d’alarma metropolità, diran alguns. Tant de bo. Però que el preu perquè Madrid abaixi els fums i apliqui mesures dràstiques per reconduir la crisi sanitària sigui xarop per tothom, posa en evidència la feblesa del govern de l’Estat i com de mal entès tenen a l’estat espanyol el concepte de capitalitat i amb tan mala praxi i conseqüències.
