És possible que sí, que la irrupció de Vox, tingui a veure amb la vigència del conflicte entre Catalunya i Espanya. De fet, crec que de l’últim mes els incendis a Califòrnia és de les poques coses que no s’han relacionat amb el procés independentista. Però ja que sembla indestriable vincular el cas català amb els resultats andalusos es pot fer també a la inversa. És a dir, de manera recorrent s’ha associat l’ascens de Vox i de Ciutadans a un discurs més dur contra les aspiracions de l’independentisme. Molt bé doncs, si aquesta és la imatge, anem ara a mirar el negatiu de la fotografia.
Les eleccions andaluses han estat la primera vegada que part de la població espanyola ha tingut la oportunitat de premiar o castigar la gestió que cadascú, a Espanya, ha fet de la crisi política catalana d’ara fa un any (entre l’1 d’octubre i el 21 de desembre). Recordem el posicionament de cada formació en una graduació que va de la tolerància a la intolerància envers el moviment independentista:
– En un extrem hi trobem la suma de Podem i Esquerra Unida, encarnada al sud com Endavant Andalusia. Aquesta formació no veu amb mals ulls un possible referèndum, rebutja l’empresonament dels presos polítics i clama per una solució federal per resoldre l’encaix de Catalunya. La coalició ha perdut 270.000 vots i 3 escons.
– A continuació, el PSOE, que va formar part del club del 155 però al cap d’uns mesos la nova direcció socialista es va recolzar en dues formacions independentistes per accedir a La Moncloa. Això s’ha traduït en una tímida gesticulació del govern de Pedro Sánchez cap a les institucions catalanes. No ha fet ni una sola acció que vagi al fons de la qüestió però per ser justos, discursivament s’ha separat de PP i Ciutadans. Aquest partit ha perdut 400.000 vots, 14 escons i, segurament, la Junta d’Andalusia.
– Seguint aquest patró hi trobaríem el PP amb una progressió contrària al PSOE: Mariano Rajoy va aplicar la repressió contra l’1 d’octubre, va executar el 155 però un cop desallotjat el govern de Puigdemont es va retirar, literalment, de Catalunya. En canvi, la nova direcció del PP aposta per acabar d’arrasar amb allò que el primer 155 es va deixar: Mossos, TV3 i escoles. De moment, però, ho proclama des de la oposició. Ha perdut 314.000 vots i 7 diputats.
– Ara ja trobem Ciutadans, especialista en dir al govern espanyol de torn que és massa tou. Li va dir a Mariano Rajoy quan era a la Moncloa, li està dient a Pedro Sánchez des que va entrar per la porta de la presidència espanyola. Hi hagi qui hi hagi a l’executiu, Ciutadans sempre mantindrà que el 155 de torn es queda curt i que caldria més mà dura contra el govern de la Generalitat. Ha doblat el nombre de vots. Ha guanyat 290.000 suports i ha passat de 9 a 21 diputats.
– I a l’extrem menys tolerant, Vox, partidari de la supressió de la Generalitat, de la detenció i empresonament del govern de Quim Torra, és l’acusació particular que reclama 25 anys de presó contra els nou presos polítics i demana una persecució internacional dels exiliats. Ha guanyat 400.000 vots de cop, ha entrat amb dotze diputats i té la clau per decidir el nou govern andalús, tant aritmèticament com ideològicament.
La lectura, doncs, és ben clara. Com més empatia política, sensibilitat, voluntat d’entesa i cessió de sobirania cap a Catalunya menys suport a les urnes. Tots els partits han pres bona nota d’aquesta resposta. I evidentment avui s’està més lluny que fa una setmana d’una possible sortida federal a la crisi catalana si és que alguna vegada s’hi ha estat a prop. Podem revisarà un altre cop la seva canviant estratègia sobre com explicar-se amb un mateix discurs arreu de l’Estat, inclosa Catalunya. Quan hagi digerit els resultats, el PSOE congelarà qualsevol acostament, per tímid que fos, amb l’independentisme. Entre altres coses perquè seran els mateixos barons, acollonits per les imminents eleccions municipals i autonòmiques, els que reclamaran un retorn al distanciament amb l’executiu de Quim Torra. I el PP i Ciutadans continuaran amb la orgia de veure qui té el discurs més radical contra qualsevol indici de sobiranisme. Entre el federalisme de Podem i la uniformitat de Vox, Vox ha arrossegat tothom cap al seu extrem.
I la conseqüència més immediata és que la Constitució continuarà sense reformar-se. Per tant, encara que existís, serà impossible aplicar qualsevol idea política nova per encaixar Catalunya dins d’Espanya en una fórmula que no sigui l’actual. Però la conseqüència més profunda és que va esvaïnt el miratge d’una estat federal amb una Catalunya federada, cosa que anirà obligant a decanatar la població catalana entre perpetuar l’autonomisme o apostar per una república. I que consti, un cop més, que la tercera via no se la han carregat des de Catalunya sinó des d’Espanya.
