En els darrers temps, a les que tenim por, se’ns ha hagut d’eixamplar la memòria: el gir de la política espanyola cap a allò que coneixem com l’ “extrema dreta” ens ha obligat a recordar i a mirar-nos les èpoques del manar per a uns quants i, per descomptat, no per a les dones.
La creixent participació ciutadana en aquestes darreres eleccions parla molt de més por, però no necessàriament expressa que aquesta participació sigui activa i permanent, i tampoc reflecteix que més gent se senti representada pels resultats que hi ha hagut. A partir d’avui, els qui governin, faran allò que ens agradaria que passés, o de fet els hem encomanat la comesa de parar cops?
Ha pres força en aquestes eleccions la idea que no votant ens hi jugàvem molt, però val la pena reflexionar sobre això que anem a votar perquè ens governin: perquè ens governin els qui sembla que podrien mantenir drets i fets que fa poc moltes dones no pensàvem que podríem arribar a perdre.
Fa por que els nostres cossos i el com són violentats hagin estat fets cabdals a les discussions entre futuribles governants durant la campanya en debats de qualitat zero, i fa por pensar que aquest cop els qui promouen obertament lleis masclistes no han guanyat, però ja hi són i podrien guanyar i governar.
Després d’una campanya en què les violències contra les dones han estat cavall de batalla, de dialèctica i d’etiquetes, després d’una campanya durant la qual el “no és no” ha estat àmpliament banalitzat precisament pel partit més votat, començo a comptar els dies per veure quants en passaran fins que qui governi comenci a prendre decisions feministes, anti-masclistes i, sobre tot, feminitzadores de la política.
Pinta que m’adormiré comptant.
Pinta que això de votar perquè algú ens governi, a les dones, no ens surt gens a compte.
