Els d’aquí i els d’allà ho han aconseguit. Ens han espantat i preocupat i posat nerviosos. Ens han humiliat i empresonat i perseguit. Ens han empès a plantar cara a la policia i a sortir al carrer mil vegades i a desobeir lleis i normes que són els fonaments del sistema polític i social. Ens han amenaçat i ens han angoixat aprofitant les amenaces dels altres. Ens han insultat i ens han utilitzat com un argument polític basant-se en mentides al llindar del racisme més destraler. S’han comportat com uns irresponsables i uns salvatges despietats. Els verds, els blaus, els vermells, els carbassa, els grocs… Ens han emprenyat fins aconseguir que anéssim a votar amb l’estómac. Enfadats. Que votéssim sense pensar què votàvem o perquè votàvem a uns o als altres. L’objectiu era despertar-nos de cop. Sacsejar-nos i arrossegar-nos a les urnes sense arguments a favor. Només amb missatges en contra.
No m’agrada anar a votar així. No sé si a la resta de països els passa el mateix, però és una mala notícia encarar una jornada electoral amb por o amb odi. Amb el nerviosisme de saber (o de pensar) que t’estàs jugant l’existència del teu propi país. Anar a votar (una cosa tan bonica) sota l’amenaça de tres partits que han proclamat que es carregaran el teu govern autonòmic si aconsegueixen la victòria. O exercir la democràcia sota la coacció moral d’haver de triar entre polítics que estan tancats a la presó. Han estat unes eleccions absolutament irregulars. Lletges, desagradables. De debatre sobre la violència en lloc de parlar de propostes econòmiques, socials o culturals (sí, sí, la política també gestiona la cultura!). Encara no s’han posat d’acord sobre desenterrar els morts del franquisme i tornen a començar amb la cantarella que sona força bèl·lica. La violència, El novio de la muerte, les banderes de la república com a símbol oposat a la bandera actual. Quina desgràcia de país. I nosaltres, els votants, hem anat a les urnes arrossegats per aquestes pors.
Més li val al PP pensar sobre aquesta bogeria que s’ha implantat a Espanya. Pablo Casado (un titella ridícul que gasta més diners en roba que en educació) ha estat el principal responsable de crispar el galliner. Ha proclamat que els independentistes portaven Espanya a l’abisme. Ha insultat els catalans i ens ha dibuixat com el dimoni. Ha fitxat polítics especialistes en el combat cos a cos i ha sacsejat el fantasma d’Aznar. Totes i cada una de les miserables estratègies de Casado han empès als espanyols de dretes a posicions extremes, angoixats per totes aquelles tonteries que els deia el líder del PP. Casado és el principal responsable de la derrota del seu partit. La seva estratègia de crear una situació insostenible i de pintar un panorama post-apocalíptic ha fet que molts, lògicament, es refugiessin en partits radicals a l’alçada del horitzó que els anunciava Casado. Quin passerell. Ara haurà de mirar, des del sofà, com el seu vertader rival, Albert Rivera, li fa pam i pipa de la mà de Pedro Sánchez.
Tant de bo les coses canviïn i a les properes eleccions ens mirem les opcions com si fóssim una democràcia consolidada. Com si ens preocupéssim, de debò, per mantenir la nostra sanitat, o reduir el nombre de polítics o augmentar les ajudes als estudiants. Tant de bo a les properes eleccions els partits de la por quedin relegats a formacions residuals, que és el que haurien de ser sempre. Tant de bo el PP deixi de donar ales a l’extrema dreta atiant l’odi. Pablito, si no ho fas per la salut democràtica d’Espanya, almenys fes-ho per vosaltres mateixos.
