Al carrer Arbúcies de Viladrau hi havia una petita botiga de queviures anomenada Casa Mariano, establiment que suposo que ara ja no deu existir. El propietari, un home que recordo –potser per la distorsió del pas del temps- esprimatxat i com d’una altra època, havia tingut la pensada de vendre sorpreses. L’intercanvi consistia a adquirir un retall de paper de diari embolicat com un farcell per un preu mòdic d’uns pocs cèntims. Un cop el desplegaves hi trobaves, escrita a mà, la descripció del que t’havia tocat: una goma d’esborrar, un xiclet, una llauna de Fanta, un parell de nous. La idea de negoci era similar a la dels famosos ous Kinder, patentats pels xocolaters piemontesos Ferrero, però amb una diferència important: a part de l’emoció de la incògnita, la gràcia era que, de tant en tant, el premi era d’un valor superior a la despesa feta, amb la qual cosa es feia realitat l’anhel que tots duem dins de comprar duros a quatre peles. L’invent del Sr. Mariano era, doncs, una combinació entre el mercadeig i el joc i ell feia de crupier i botiguer a la vegada.
En plena campanya de les eleccions catalanes, penso en aquell colmado a l’ombra del Matagalls, perquè és manifest que ha fet escola més enllà del seu sector professional: la sorpresa és ara també una opció electoral. Laura Borràs i la seva llista han decidit adoptar l’estratègia de màrqueting del Sr. Mariano i bastir al votant l’excitació del misteri de no saber què et trobaràs el 15 de febrer -un cop s’hagi finalitzat el recompte de les paperetes i els sobres hagin quedat oberts com aquells vells trossos de diari- una candidatura política. Així, podria ser que si l’independentisme ha superat el 50% dels vots, la candidata Laura Borràs “activi” la DUI a la primera sessió del Parlament de Catalunya, tal com es va comprometre a fer fa uns dies. També pot ser que “l’aixequi” però no “l’activi”, ja que poc després va matisar la diferència entre una cosa i l’altra. Una altra opció és que l’activació de la declaració d’independència arribi abans de 2025, però no a la primera sessió de la cambra, tal com va precisar uns dies més cap aquí. Encara hem d’afegir-hi la possibilitat que el vot a Junts serveixi per demanar un referèndum acordat amb intermediació europea i, per tant, la DUI ni s’aixequi ni s’activi: una darrera variant introduïda al bombo a última hora.
Si a més de ser independentista el votant té altres preocupacions, com és el cas de la majoria de ciutadans, podrà sentir l’adrenalina de l’atzar de la tómbola, el bingo i el casino en una infinitat d’assumptes, com per exemple l’impost de successions: el número 3 de la llista i possible presidenciable en cas que Borràs sigui inhabilitada, Joan Canadell, defensa que s’hauria de suprimir completament, mentre Jordi Sánchez, secretari general del partit, diu que la Generalitat no s’ho pot permetre. Què acabaria passant si prendre aquesta decisió depengués de Junts per Catalunya? Sorpresa! Però és que una mica més i aquesta tècnica de venda s’aplica a la totalitat d’afers que es solen recollir en un programa electoral. El de Junts ha estat publicat a darrera hora i redactat a corre-cuita, arribant a la pífia de calcar mesures que ja han estat impulsades pel Govern de Catalunya. La pressió ambiental havia fet insostenible concórrer a les eleccions sense programa i amb pressa no es pot treballar bé.
Tornant a Viladrau: si a Casa Mariano de tant en tant sortia alguna recompensa més valuosa que les monedes aportades és perquè la majoria no ho eren. És la gràcia del joc d’atzar, que no tothom pot guanyar i són els perdedors els que omplen el pot. En el cas del vot sorpresa ha de passar, per força, un fenomen similar: no és possible que a la vegada es suprimeixi l’impost de successions i es mantingui, s’activi la DUI i no s’activi, es defensi la unitat de l’independentisme i es rebutgi investir el candidat independentista més votat si no és del teu partit… Algú o altre haurà de quedar decebut i pagar la Fanta.
316 
281 
