Debatem al Més324 amb Núria Orriols i Jordi Amat sobre la Transició i una Llei d’Amnistia, la de 1977, que va perdonar els crims dels torturadors. Discrepem sobre si l’oposició democràtica va fer en aquest tema el que va voler o només el que va poder. En Graset ens ha de tallar perquè s’acaba el temps, i la discussió, sempre amigable, continua a la porta de la tele, i els dies següents per WhatsApp. Passa sovint.
És cert que el PCE va formular la seva estratègia de “reconciliación nacional” ja l’any 1956, i que el manifest que va fer públic sobre la qüestió (es troba fàcilment a Google) marca unes línies sorprenentment semblants al que va acabar passant vint anys després. Renúncia a la violència, voluntat de perdó, construir la democràcia entre tots, etc. La lectura del document suggereix per tant que sí, que l’amnistia dels criminals franquistes formava part d’una voluntat política conscient llargament pensada i preparada per part del principal partit de l’oposició democràtica. L’Amat em fa arribar una intervenció a la SER de Soledad Gallego-Díaz –periodista de la generació que va fer la Transició i que va arribar a dirigir El País– que es pot interpretar com un orgullós “no és veritat que vam fer el que vam poder, vam fer el que vam voler”. Gallego-Díaz parla de la Llei d’Amnistia, però se sobreentén que, a banda de no engarjolar i jutjar els criminals perquè no va voler, l’oposició democràtica no va depurar els aparells de l’estat també perquè no va voler, i va col·laborar en el silenci posterior sobre els crims de la dictadura també perquè va voler. I tot això, perquè creia que era el millor per a Espanya.
Un servidor és més de pensar que, en política, les coses que es fan, i sobretot les que no es fan, tenen molt més a veure amb la relació de forces i les condicions de possibilitat que no pas amb la generositat, l’altruisme o, simplement, la bondat. Conscientment o inconscient, la relació de forces ho determina tot, ahir, avui i demà, a Espanya, a Catalunya i a Tombuctú. Si l’any 1956 el PCE hagués estat en condicions reals d’organitzar una vaga general revolucionària, enderrocar el règim i fer pagar als criminals els seus crims, no tinc cap dubte que ho hauria fet. Simplement, no es donaven les condicions i això obligava a un altre tipus de reflexió. Sincera, segur, però condicionada decisivament per la relació de forces. I el que val per a 1956, val també per a 1976. Si estàs en condicions de forçar la ruptura, jutjar els criminals, etc, i en canvi tries la reforma i la reconciliació, aleshores sí que has fet el que has volgut, perquè tenies la força per guanyar deu a zero i has triat ser generós i cedir un empat en nom de la convivència. Però l’oposició democràtica mai va estar en condicions reals de força per triar entre la via de la reforma i la de la ruptura, i va fer exactament allò que la seva força li permetia fer. Diguin el que diguin quan miren enrere i es jutgen a ells mateixos, aquella generació no va fer el que va voler, sinó el que va poder. Amics Jordi i Núria, estem d’acord?
