L’extrema dreta ja té un partit polític amb representació parlamentària i amb possibilitats reals de dirigir Espanya que li doni cobertura. Ni amb Aznar, que pactava el peix al cove amb CiU, les posicions més ultres de la dreta s’havien dibuixat de forma tan clara a la direcció d’un partit com a partir d’aquest dissabte, en què els compromissaris del PP han triat Pablo Casado per reconstruir l’estructura política més corrupta d’Europa i alhora afrontar la guerra electoral entre els partits del règim del 78. Casado, que amenaçava Puigdemont d’acabar com Lluís Companys i recordava al president Torrent que “té dos fills i sap què li espera” si permetia la investidura Puigdemont, ha promès endurir el codi penal per ofegar encara més l’independentisme i modificar la llei electoral per arraconar els nacionalismes al Congrés. Deixeble d’Aznar, anti-avortista, detractor del dret a la mort digna i contrari a la llei de memòria històrica, s’encomana al “Viva España y viva el rey”. Tot molt propi d’una democràcia del segle XXI.
La victòria de Pablo Casado és el resultat de la pressió que exerceixen sobre el nacionalisme espanyol més radical l’exili independentista i els presos polítics, que han aconseguit que un sol jutge hagi humiliat tot un Estat i la seva justícia davant d’Europa. Però també és el producte de la pèrdua abrupta del poder i la pugna radical amb Ciutadans per controlar tot l’espai electoral del nacionalisme espanyol més nostàlgic. El terreny per als ultres està abonat en un Estat que promou la repressió, vulnera les seves pròpies normes i s’entesta a sostenir un règim amb ADN feixista.
Després d’aquest Congrés, el PP s’endinsa en una radicalitat nacional i social que atraurà sectors ultres com VOX, Falange i altres grupuscles feixistes. El PP juga amb foc jugant-s’ho tot a l’odi cap als independentistes. I Ciutadans també voldrà jugar-hi. Europa els vigila, i la farsa de la democràcia espanyola comença a fer aigües al vell continent.
