Si teniu fills adolescents (o preadolescents), ja sabeu de què parlo. És el videojoc de moda. Tots hi juguen, tots en parlen, tots competeixen, tots cooperen, tots ballen i construeixen i es disparen entre ells (de mentida), en una mena de tocar-i-parar virtual. Perquè fan totes i cada una d’aquestes coses quan es submergeixen a les seves partides (que poden durar hores). O minuts, si els pares així ho decidim. Es col·loquen uns auriculars i xerren tota l’estona (a vegades a crits). Perquè aquesta és una de les coses més fantàstiques del Fortnite: que hi juguen tots els amics junts, connectats per Internet. I mentre juguen xerren, pensen i ordeixen estratègies. Executen tàctiques. Riuen, col·laboren i passen l’estona força contents. Aquesta és la visió d’un pare que està present en TOTES les partides del seu fill. Servidor de vostès. El veig jugar, xerrem mentre s’ho passa bé i, quan penso que ja n’hi ha prou, li demano que plegui. Petició, d’altra banda, que ell accepta obedientment. Però no tot és tan fàcil. Obrim el meló dels psicòlegs.
Molts de vosaltres heu començat a llegir això esperant que un doctor confirmés els vostres prejudicis. Que us digués que els videojocs violents són el dimoni. Com abans ho va ser la música Rock, el cinema o, més recentment, el Trap. Si és així (si heu assumit que el Fortnite ha de ser dolent sí o sí), us sentireu còmodes amb idees com les del psicòleg nord-americà Leonard Sax, qui defensa que el Fortnite fa que els nens siguin més violents. De fet, diu que es tornen insensibles a la violència. Sí? De debò? Bé, esperem un moment. Perquè, afortunadament, hi ha psicòlegs que s’han pres la molèstia de fer meticulosos estudis sobre això. Com per exemple el psicòleg Christopher Ferguson, que el 2015 va contradir aquesta idea tan estesa. El seu estudi demostrava que mentre la violència simulada en els videojocs augmentava entre els anys 1996 i 2011, els nivells de violència juvenil durant el mateix període queien en picat. És més, l’estudi explicava que com més augmenta el nivell de violència en els mitjans, menys violència real es produïa a la societat. En el període esmentat, la venda de videojocs “violents” va passar de 1000 a 7000 unitats per càpita i, paral·lelament, la violència juvenil va caure del 35% al 5%. Dos anys després, el psicòleg Gregor Szycik, va demostrar que quan mostraves imatges de violència a un jugador de videojocs, el seu cervell responia exactament amb la mateixa empatia i preocupació que el cervell d’un no-jugador. És a dir, la violència simulada no els feia insensibles. Són dades científiques.
Malgrat aquests estudis, segueixen espantant-nos sobre el risc de deixar que els nostres fills s’ho passin bé. Home, tinguem una mica de seny! Que no juguin 10 hores seguides. Per una qüestió de salut, encara que sigui. Ara bé, el més escandalós és que perdem hores i més hores hores parlant sobre si el Fortnite perjudica els nens i, en canvi, el més inquietant de tot plegat ens passa desapercebut. Atenció. Segons la revista militar Stars and Stripes, l’exèrcit nord-americà (per ara, només ho fan ells) crida a soldats, reservistes i veterans perquè juguin al Fortnite i, durant les partides, xategin amb nanos per reclutar-los a les forces armades. Així ho confirmava, sense una gota de vergonya, el sergent Ryan Meaux. Això potser sí que ens hauria de preocupar, de debò. Això sí és perillós. I fastigós. Com institucions governamentals reals s’infiltren en ambients domèstics i de confiança per enganyar-nos. Això sí, tot ben protegit rere cortines de fum com declaracions de psicòlegs alarmistes. No patiu pel que tothom diu sense fonaments. Millor que ens preocupem per les coses que no són tan evidents.
