Segons l’organisme de vigilància de la grip a Espanya (SEVG), l’hivern de la temporada 2017/2018 van morir per causes relacionades amb aquesta malaltia 15.000 persones a tot l’Estat. A més, es van compatibilitzar 700.000 casos que van requerir alguna mena d’atenció medica o hospitalària. Si dividim la xifra de morts pels sis mesos que sol durar la passa de grip, resulta que van morir una mitjana de 83 persones per dia entre el 2017 i el 2018. Ara imagineu-vos que aquell any les xarxes socials, la tele i la ràdio haguessin anat informant de les morts cada dia. Cada minut. Pràcticament cada segon. Detallant els casos i les edats de les víctimes. Imagineu-vos que al telenotícies ens expliquessin, cada dia, que han mort 80 persones més. A vegades moltes més, perquè 80 és només la mitjana. Que la xifra no para de créixer. Que cada setmana ens informessin que només en set dies han mort 583 persones i que la xifra no para de d’incrementar. Escandalosament gran. 1.000 morts, 3.000 mil morts, 5.000 mil morts… i així fins als 15.000. Us ho imagineu? Sou conscients de l’impacte que hagués tingut que entre el 2017 i el 2018 les notícies ens haguessin alertat de que cada setmana morien 600 persones per la grip?
En canvi, totes aquestes víctimes i aquests 700.000 casos van passar sense que ens n’adonéssim. I, evidentment, no es va prendre cap mesura perquè no hi havia cap mena d’alarma. Tothom sabia llavors que si tens la grip t’has d’estar a casa una setmana amb febre. Si algú tenia la grip no t’hi acostaves i prou. Doncs bé, aquest escenari apocalíptic de sobreinformació és el que s’ha produït amb aquest brot de grip de Wuhan. No pretenc, en absolut, comparar els dos virus, ni la seva taxa de mortalitat (que malgrat tot, sembla que està en un 0,3%, segons comenta Oriol Mitjà). Déu me’n guard de ficar-me en matisos mèdics, a la meva edat. Però el que és innegable, amb les xifres sobre de la taula, és que la reacció de tots plegats a l’epidèmia és part del problema. Una actitud calmada i serena davant d’aquest brot de grip hauria evitat la major part de les imatges dantesques que hem hagut de suportar. Hospitals col·lapsats (perquè la gent tenia por i anava al metge al mínim símptoma), supermercats saquejats perquè ens van advertir que el país s’aturaria, polítics fent el ridícul, negocis a punt de la bancarrota, famílies espantades, nens empresonats com a delinqüents, agressions al carrer perquè algú sortia sense permís… Un estat de pànic generat pel massiu seguiment informatiu que s’ha fet d’una passa mèdica.
Insisteixo, no entro en disquisicions científiques. Ja hi ha prou experts opinant sobre el tema. Ni tampoc en debats polítics. Coses així no es poden gestionar bé perquè afecten massa gent, massa empreses, massa sectors, massa interessos. Però el que sí que em pertoca és fer un cop d’ull a com s’està desenvolupant tot plegat des d’un punt de vista comunicatiu. I us asseguro que em fa patir el poder absolut que ha pres la comunicació. M’inquieta com la distribució d’informació crea estats d’ànim que, de manera inevitable, acaben creant estats polítics i fins i tot policials. Com el bombardeig constant de notícies depriments ens pot arrossegar fins al punt de demanar a la policia que ens prohibeixi sortir de casa. “Pel bé de tots”. Aquesta és una crisi social profunda que ha transitat clarament pel camí de la informació. És un sotrac greu per a l’economia nacional que ve afavorit per una manera de comunicar-nos. Quants de vosaltres n’esteu tips, de les notícies? Quants de vosaltres heu pensat que la informació us està fent mal? Quants de vosaltres us burlàveu de la grip xinesa i ara us en penediu perquè “es veu que és molt greu”? El confinament passarà però vindran altres virus, altres petits drames, altres moments de pànic i espero que haguem madurat prou la propera vegada. Que haguem millorat com a receptors i transmissors d’informació. “Pel bé de tots”.
