Una de les característiques dels militars espanyols és que no es converteixen en ex quan deixen el servei actiu. La seva vida gira al voltant de la pàtria i de la defensa d’allò que ells entenen que aquesta és, per sobre de tot i de tothom. Es jubilen del càrrec que tenen, però passen a formar part de la reserva. És a dir, continuen cobrant i, en qualsevol moment, poden tornar a activar-se. Aquest detall és especialment rellevant quan en un xat de nostàlgics feixistes es demanen cops d’estat i vint-i-sis milions de bales per acabar amb la dissidència política, la independentista, però també la sobiranista d’esquerres. No són jubilats inofensius, són assassins en potència que cobren de l’Estat i poden mobilitzar-se si la situació ho requereix.
Any 2020. Europa. Com a independentistes, tenim números de tornar a omplir vorals i fosses comunes, un altre cop i abans d’haver-les buidat dels cent quaranta mil desapareguts que hi van tirar durant la Guerra Civil i la llarga nit franquista. El problema no és un xat de militars, és que el feixisme, aquí mal anomenat franquisme per tal de blanquejar-lo, és legal. Entre amnisties, transicions i lleis de punt final i oblit, ningú es va atrevir a declarar il·legals les organitzacions i associacions franquistes. I així estem ara, no només destinant recursos públics a la Fundació Francisco Franco, sinó també pagant-li un segon funeral d’Estat al dictador mentre els nostàlgics aixequen el braç. Amb tot, qualsevol pallasso feixista amb medalletes a la solapa ens pot amenaçar de mort i aquí no passa res. L’Estat i la Constitució els protegeixen.
El franquisme està permès i, ara, a més a més, té projecció mediàtica. El partit que fa la gara-gara als militars que ens voldrien morts és Vox i un minut seu a les televisions és massa. El cordó sanitari dels mitjans de comunicació és l’única opció que tenim per no seguir alimentant la bèstia del feixisme. I és urgent, abans no tingui prou força per devorar-nos altre cop. Són els reis del populisme i les fake news. Quan llancen una proclama públicament allò més difícil és desmuntar-la. Repetim la mentida en lloc de silenciar-la per parar-la. I corre i corre i corre. I arriba arreu. I arriba allà on la gent necessita culpables davant la crisi econòmica, social i democràtica que vivim.
Amenaçar-nos de mort és delicte, concretament d’odi i discriminació. Quan les víctimes se seleccionen per la seva pertinença – real o suposada – a un grup per raó de l’origen nacional o ètnic, l’idioma, la religió, la minusvalidesa física o mental, l’orientació sexual o la ideologia política, no són opinions ni llibertat d’expressió. És odi i discriminació i penalment està castigat, amb l’objectiu de protegir aquells més dèbils dels poderosos opressors. Tot això la ministra de Defensa ho hauria de saber i, en lloc d’esbroncar aquests militars feixistes com si fossin nens petits entremaliats i esperar que la Fiscalia actui, els hauria d’expulsar i expedientar. Altrament és descafeïnar un fet extremadament greu.
El silencis són connivències. Davant el feixisme i les amenaces d’aniquilació que professen, callar és atorgar, és deixar, és perdonar l’atreviment. Això ha fet la monarquia. No ens sorprèn, doncs el 3 d’octubre ja vam veure com el Borbó confirmava la violència del a por ellos com a filosofia d’Estat davant l’exercici del dret d’autodeterminació. Aquest militars feixistes que han escrit una carta de suport a Felip VI alhora que demanaven vint-i-sis milions de bales per aniquilar-nos han contribuït a confirmar el franquisme de la Corona i la seva inutilitat com a institució. Jo només els hi puc dir que, a més bales, més republicans. I que a més pàtria, més independència.
1 
