S’acusa sovint els independentistes o els defensors de l’actual full de ruta d’actuar “per sentiments”, o de forma irracional, ja sigui perquè hagin perdut el seny o perquè les ganes poden estar vencent el pensament fred i el càlcul prudent. Segons aquesta tesi, el full de ruta no es pot aplicar tal com està “perquè tothom sap que no en som prous”, i l’aconsellable seria aplaçar les intencions inicials a l’espera de temps més propicis on la victòria pugui estar més assegurada o bé on, simplement, tothom pugui prendre menys mal. Aquests cants a la prudència no són traïció, no són miserables, no són malintencionats necessàriament. Almenys alguns, sé que no ho són. Però sí que penso que fallen en la primera de les seves tesis, que és la que fa referència als sentiments contra la raó. Anem a pams:
El sentiment de la por és, emocionalment, tan o més poderós que el sentiment de l’obcecació o de la passió per alguna cosa. La por és un mecanisme que activa la prudència, però no deixa de ser un sentiment. Per tant les invitacions a la prudència poden ser molt benvingudes, sí, però no poden ser més racionals: davant d’una cruïlla, hi ha persones que decideixen saltar a la piscina perquè en tenen moltes ganes i d’altres que fan càlculs sobre si hi ha aigua o si està freda. Però en tots dos casos estem parlant de sentiments: un cas no és més racional que l’altre. Racionalment sí que un pot convèncer l’altre de saltar o no saltar, i el mètode racional ajuda a valorar els pros i els contres, però els arguments a favor o en contra sempre seran dominats per un sentiment de por o de passió. Val la pena sens dubte comptar fins a deu o fins a vint (això aconsella i demostra la maduresa) davant d’una cruïlla difícil, però en el cas del procés català ningú no pot dir que no haguem tingut uns anys llargs i ben bons per a pensar-nos-ho i repensar-nos-ho. I, en qualsevol cas, un cop s’hagi comptat fins a deu o fins a vint i s’hagi arribat a una conclusió, serà un sentiment allò que condicionarà la manera d’executar-la. Hi ha moltíssimes persones que prenen decisions a la vida però que, fins i tot decidides, queden bloquejades per la por. I, a l’inrevés, n’hi ha que prenen la decisió prudent de no actuar però que, finalment, el cor pot més i acaben duent-ho a terme perquè l’impuls o la necessitat els pot massa.
En segon lloc, sí que els partits apel·len als nostres sentiments quan ens criden a votar: “El vot de la teva vida”, “Si tu no hi vas ells tornen”, “Yes we can”, i a les campanyes hi sonen músiques i s’hi conviden artistes i fins i tot músics nacionals acaben formant part de les llistes electorals. No hi ha campanyes electorals gaire fredes i racionalment presentades, és cínic voler apel·lar a la fredor del cap quan s’ha demanat el vot amb acupuntures precises a les parts més sensibles del cor. Evidentment que hi ha també cervell en les decisions electorals dels votants, però el que dic és que no es pot menystenir el paper de les emocions ni per vendre un programa ni per aclarir quines decisions cal prendre en el futur. No es poden infravalorar, i és per això que tothom contribuirà els propers mesos a crear una atmosfera més carregada de por o bé més carregada d’èpica. I aquí sí que es pot provar una atmosfera o altra amb intenció totalment pensada i deliberada, en funció dels interessos o dels valors i idees de cadascú. I també es pot fomentar una via del mig, que és la de trobar una èpica prudent o no arrauxada, més difícil d’entendre i de vendre però sovint (si és sincera i no un pretext massa visible per a amagar covardies) acaba sent molt productiva i fructífera. També és una aposta d’estat emocional, no només d’argumentació raonada. De raons en podem trobar per a qualsevol emoció, desenganyem-nos: tots sabem vestir la mona.
El que sí que no podem passar, o jo almenys no passaré, és que es qualifiqui d’irracionals els que creuen que s’ha de complir sí o sí el full de ruta marcat. O que es vengui la por, o la covardia, en forma de gran argumentació freda i meditada. Les decisions porugues també es prenen en calent, i amb por, i després en tot cas es poden vestir de milions d’arguments tan racionals i tan lògics com els que aposten per camins més contundents. Mirin-se vostès tots els arguments ara que ve l’hora de la veritat però, sobretot, mirin-se les actituds. I no deixin que ningú els jutgi, perquè de raó en tenim una mica tots: ni uns són uns traïdors, ni els altres s’han begut l’enteniment. Simplement uns tenen més por i els altres tenen més il·lusió. A partir d’aquí, a convèncer. El dret a decidir també és això, decidir quina de les dues pulsions volem que ens domini. I, finalment, triar quina de les dues mones veiem més ben guarnida.
