A les enquestes hi ha dos tipus de preguntes: les espontànies i les suggerides. Les primeres són les obertes, de l’estil “vostè quines marques de cotxe coneix?”, i l’enquestat respon les que coneix o potser només les que li vénen al cap en aquell moment, sense cap mena d’intervenció de l’enquestador. En canvi, en la pregunta suggerida l’enquestador li presenta a l’enquestat un menú tancat d’opcions, i aquest n’ha de triar una. És el cas d’una pregunta clàssica dels estudis demoscòpics a Catalunya, la que et pregunta sobre els teus sentiments nacionals/identitaris. En el CEO, la millor enquesta que es fa al nostre país i amb la seqüència més llarga, aquesta pregunta es formula de la següent manera: “Amb quina de les següents frases se sent més identificat/ada? Em sento…”, i aleshores l’enquestador mostra cinc opcions: només espanyol, més espanyol que català, tan espanyol com català, més català que espanyol, només català.
El resultat d’aquesta pregunta es manté tremendament estable en la sèrie històrica, per tant podem agafar com a referència el darrer estudi del CEO, publicat ahir. Hi veiem que les dues posicions que prioritzen l’espanyolitat (només espanyol i més espanyol que català) sumen un raquític 7,8%. L’opció guanyadora, molt clarament, és el sentiment català i espanyol sense cap prioritat de l’un sobre l’altre, amb un, atenció, 41,5%. Els ciutadans que se senten més catalans que espanyols són un 25,5%, i el que se senten només catalans, un 22,5%.
Les dades donen per a múltiples i molt interessants conclusions, però als efectes d’aquest article voldria subratllar que comptant només amb els catalans que no ens sentim espanyols, políticament no es va enlloc. Només som el 22,5%. Els discursos que només es poden entendre o compartir si et sents només català, condueixen directament a la derrota. Prego atenció sobre el fet que el 25,5% de ciutadans que diuen sentir-se “més català que espanyol”, quan se’ls fa la pregunta tenen davant dels ulls l’oportunitat de definir-se com a només catalans. Ho tenen allà, en el menú que els ensenya l’enquestador. I podent-ho fer, no ho fan. Trien “més català que espanyol”. És una dada subtil, sí, però decisiva per entendre per quins camins no ha de transitar de cap manera l’independentisme.
Estirant el fil, però, encara es pot anar més enllà en la constatació de la necessitat imperiosa d’un independentisme identitàriament complex. L’independentisme no aconseguiria guanyar un referèndum ni tan sols sumant els “només catalans” i els “més catalans que espanyols”, perquè amb aquesta suma (48%) tampoc no es fa majoria. Si realment es busca una majoria social clara, qualsevol estratègia guanyadora passa per penetrar políticament en la bossa principal de votants, la que diu sentir-se “tan català com espanyol”. I no es tracta d’apel·lar a la butxaca, com s’acostuma a dir en aquest casos. Apel·lar a la butxaca com a argument per a la independència no serveix de res si qui ho fa es refereix als catalans d’origen espanyol com a “colons”, per posar un exemple que crec que s’entén molt bé. El país és com és, no com a alguns els agradaria que fos. Estem parlant d’identitat, de sentiments, de coses molt profundes. S’imposa la marqueteria fina i l’heterodòxia. Si guanyen el boc gros i l’autoconsum, la trencadissa pot fer història.
