Les eleccions de diumenge passat acaba amb una legislatura iniciada amb la imperdonable repressió, exercida a través de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola i de l’empresonament dels membres del govern català acusats de mil penjaments per haver-se atrevit a organitzar un referèndum, un tipus de votació que es practica amb normalitat en diversos països civilitzats del món. Un dels afanys de la tretzena legislatura és el de sortir d’aquest cul de sac coercitiu i poder resoldre democràticament el conflicte que, per haver estat tancat en fals, encara segueix latent. No serà fàcil i qui sap si serà possible, però és el que han votat la majoria del catalans, donant per primera vegada la victòria en percentatge de vots a l’independentisme, tot i la desmobilització inherent a la situació de pandèmia i a les ridícules escenes de discrepàncies intragovernamentals de l’últim any.
Pel que fa a aquesta darrera qüestió, un altre dels anhels de la ciutadania és el de deixar enrere l’espectacle de circ en què s’havia convertit la majoria parlamentària independentista: la publicitat enganyosa, els atacs entre consellers, les amenaces incomplertes de convocatòria d’eleccions, les diferències artificialment accentuades de cara a la galeria, els intents de boicot, les falses desobediències, els requeriments severs vers l’altre i la benevolència indulgent cap als propis, les jugades mestres, la tensió d’última hora, que cada data hagi de ser històrica i anunciada amb posat greu, l’ai al cor fins l’últim minut… tot això ja cansa i és vist com una farsa que no duu enlloc més que a la fatiga i al desencant. Per saber si és veritablement tal com ho dic, feu la prova: només cal posar sobre la taula una eventual repetició d’eleccions perquè una conversació relaxada es converteixi en un torrent d’improperis.
En els propers dies veurem si ha canviat aquesta dinàmica: si les negociacions per formar govern són fluides, discretes i es va per feina, serà un primer senyal de la superació d’aquest episodi. Per contra, si s’abusa de les exigències grandiloqüents, del tensar la corda i de l’exposició pública, voldrà dir que encara tenim mala peça al teler.
De moment, hi ha indicis per al pessimisme i per a l’optimisme. La retòrica desplegada per Junts amb els resultats a la mà forma part dels primers. Diversos dels seus dirigents han utilitzat l’expressió “empat tècnic” per referir-se a l’avantatge d’ERC dins del bloc independentista. Al mateix temps, hi ha hagut retrets cap al PDECat, fent una interpretació paral·lela dels números segons la qual, si hi hagués hagut una sola candidatura postconvergent, hauria tingut més vots que la dels republicans. La realitat és que a les eleccions de 2017 l’avantatge de Junts sobre ERC era inferior a l’actual d’ERC sobre Junts i aleshores ningú no va fer servir aquests subterfugis. Alhora, enlloc no està escrit que els vots del PDECat haguessin anat a parar a Junts i més quan la seva campanya s’ha basat sobretot en l’antagonisme respecte als de Laura Borràs i al rebuig als acords amb la CUP. El més probable és que s’haguessin perdut en l’abstenció o en la tria d’opcions conservadores d’obediència espanyola. És més, si els fidels al president Puigdemont es van voler desempallegar dels altres, amb purgues als ajuntaments i a les conselleries, és perquè deurien creure que els resultaven un llast. Tant una excusa -la de l’empat-, com l’altra -la dels vots del PDECat-, deixen entreveure una resistència a lliurar la presidència, cosa que seria prou deslleial tenint en compte que Mas, Puigdemont, Turull i Torra van comptar amb els suports republicans.
En l’àmbit de l’optimisme hi ha les declaracions de Laura Borràs a Catalunya Ràdio, donant per fet que és Pere Aragonès qui ha d’iniciar la roda de converses, deixant enrere el posicionament ambigu durant la campanya sobre la seva possible investidura. Veurem finalment quina de les dues facetes s’acaba imposant, però seria ben irònic que una formació que ha centrat el seu discurs dels darrers anys gairebé exclusivament en aspectes com la unió dels independentistes –“unitat!”- i el presidencialisme –“tots amb el president!”- optés per posar en pràctica tot el contrari.
782 
583 
