Les crides a la unitat són un clàssic de la política, aquí i arreu. Les apel·lacions a espais transversals que superin les fronteres del partit que els impulsa, també. El manual del llançament d’un nou espai polític inclou forçosament ambdues coses. És una manera de dir “som aquí per ser grans, som aquí per guanyar”. Retòrica. És normal, per tant, que el nou projecte polític de Carles Puigdemont s’hagi presentat així en societat. Els impulsors de la Crida diuen fins i tot al seu manifest que cal agrupar tot l’independentisme en una única força electoral fins aconseguir la República. Això és pura retòrica, també. La prova és que, un cop ERC i CUP ja han dit que no, ells continuen amb el seu projecte, no el dissolen pas. Senyal que això de subsumir tothom sota un mateix paraigua electoral no és en el cor de la seva estratègia, sinó més aviat un discurs tàctic per intentar agradar els electors i sumar suports.
L’única apel·lació a la unitat que han vist els meus ulls que no fos pura retòrica és la d’Artur Mas en el període que va de 9N al 27S. Anava tan de debò, que va arribar al xantatge: si no anem junts a les eleccions, no les convoco. Ell tenia el bolígraf per firmar la convocatòria, i va decidir fer ús d’aquest poder (i de la ganes de votar que hi havia al carrer) per imposar la formació de Junts pel Sí contra la voluntat d’una ERC que el mateix matí encara jurava a qui volgués escoltar que sota cap concepte es plegaria a la voluntat de Mas. Però el líder de CDC no anava de farol, considerava imprescindible la coalició electoral (no entrarem ara en els motius, ens desviaríem del propòsit d’aquest article) i ho va portar fins les ultimes conseqüències perquè podia fer-ho: tenia el bolígraf.
Alguns impulsors de la Crida Nacional s’han ofès perquè la gran majoria dels analistes han situat la iniciativa dins del llarg procés de refundació de l’espai postconvergent. Però el principi de realitat sempre s’imposa, i l’evidència demostra que la iniciativa ha provocat un terratrèmol dins del PDECat i en canvi ni tan sols ha fet aixecar la cella a les direccions d’ERC i de la CUP, que, simplement, saben que no són les interpel·lades per la Crida. Saben que si es consolida els haurà sortit un competidor electoral molt dur, però no se senten interpel·lades orgànicament. I no s’hi senten simplement perquè no hi estan, a diferència del PDECat, partit en el qual milita ni més ni menys que el líder i impulsor de la Crida.
Als que s’ofenen, els diria que es podran considerar molt afortunats si aconsegueixen aplegar, ara en clau independentista i republicana, l’espai social i electoral que va representar en aquest país Convergència. Ja no parlo dels 62 diputats de CiU al 2010, sinó per exemple dels 50 escons d’Artur Mas al 2012. D’aquells 1.116.259 vots, avui la grandíssima majoria són independentistes perquè han mutat ideològicament al mateix ritme que mutaven els líders convergents, i són, clarament, l’electorat potencial del nou moviment de Puigdemont. Tota la retòrica de la unitat que estem sentint aquests dies no té l’objectiu de la unitat, sinó el d’agradar aquests votants. És legítim, es normal, i ningú se n’hauria d’escandalitzar. Però tampoc ningú se n’hauria d’amagar.
