En l’antiguitat, la Setmana Santa era un espai per al silenci, el recolliment i la festivitat col·lectiva com a vehicle per reconèixer-se en el calvari de Crist i la seva resurrecció. Avui, per a gran part de societat, la Setmana Santa ha deixat de ser una celebració de l’esperit per esdevenir una simple i oportuna festivitat que permet evadir els dimonis de la feina i la rutina quotidiana. La transformació de la Setmana Santa en un llarg pont de vacances sense més, ens impedeix estar en silenci, en actitud contemplativa, fins i tot en el cas de ser cristians. Només existeix el bullici interior dels creients que s’amunteguen en els passos de Setmana Santa, a Sevilla o a Múrcia, convertits en un espectacle colorista on es festeja més la tradició en si mateixa que el seu significat.
La jornada de reflexió que celebrem un dia abans d’anar a votar en unes eleccions, ha tingut una evolució similar a les festes de Pasqua; la jornada per a pensar i per a meditar per afavorir una reflexió que ens garanteixi decidir el vot amb criteri, s’ha convertit en una jornada sense més. Ja no és possible guardar silenci durant les vint-i-quatre hores prèvies a les eleccions, encara que sigui una premissa assumida per tots els partits polítics i mitjans de comunicació per garantir la reflexió. Aquesta exaltació del soroll enfront del silenci, de la polèmica enfront de la reflexió, de la dispersió enfront de la contemplació i del moviment enfront de la quietud és conseqüència d’un horror del buit, l’horror vacui, que acompanya la nostra cultura occidental com senyal inequívoc de no ser capaços de viure sense omplir el buit amb qualsevol acte, per absurd sigui.
Ens trobem en una era de convergències subtils on es fusiona la religió i el sincretisme, la filosofia i l’autoajuda, la datificació i la superstició. Són convergències que anul·len les fronteres, que les dilueixen fins a l’extrem de situar el món, no en una cruïlla, sinó en una acceptació per la via dels fets. Són convergències que haurien de provocar una infinitat de conflictes culturals que, no obstant això, són assumides sense fractures, ni debats. En aquest context no és estrany que el soroll tingui un estatus superior al silenci; o que l’autoajuda del coach o la il·luminació del guru suposin més consol que la reflexió del filòsof o la revelació del religiós. Per constatar el difícil que és per a la societat aturar-se, reflexionar, observar i silenciar en una era tecnoptimista, subjecta a constants canvis, val la pena observar el que va passar fa una setmana al CaixaForum amb motiu de la trobada entre el teòleg Xavier Melloni i el periodista Lluís Amiguet. Tots dos van establir un diàleg en el qual el silenci va ser el protagonista, davant la sorpresa de molts dels assistents i de qui escriu aquest article, ja que tots esperàvem escoltar arguments i interpel·lacions que expliquessin què és viure.
Amiguet va suggerir a Melloni convidar el públic a sotmetre’s a un exercici basat a disposar-lo a estar en silenci, amb si mateix, durant uns minuts. Durant cinc minuts la sala va romandre en silenci mentre Melloni mussitava una sèrie de reflexions que van ajudar a aconseguir una respiració adequada perquè el silenci actués. El resultat va ser suspendre en el temps una sala amb més de 250 espectadors, sotmesos a unes noves regles d’actuació en aquest context frenètic que absorbeix les nostres vides. El diàleg de paraules va donar pas a un diàleg sobre com les utilitzem i com ens utilitzen.
L’experiència viscuda al CaixaForum em va fer reflexionar sobre els moments en què la nostra societat es manté en silenci. Em vaig adonar que només passa quan algú important o cèlebre mor o quan es produeix un fet violent en la societat. En aquests moments, la societat és capaç d’emmudir per honrar als desapareguts. Aquest singular fet es pot observar també en la desaparició d’un esportista o davant d’un acte terrorista. Només llavors el silenci s’articula davant la mort. És un silenci que no té res a veure amb el que respectem en veure una obra de teatre o una experiència artística, ja que en aquestes el silenci és bàsic per poder escoltar i veure l’obra, mentre que el silenci en un estadi de futbol o un esdeveniment esportiu és un silenci per prendre consciència del que ha passat. La qüestió que sobrevola aquesta observació és que només la mort o una tragèdia col·lectiva ens predisposen al recolliment, mentre que la vida, mentre flueix, necessita inundar-se de soroll per a ser habitable.
