Dimarts a la tarda, quan es va tancar el principi d’acord de la llista del “sí-sí” de CDC, ERC i la Santíssima Trinitat del sobiranisme organitzat –ANC, Òmnium i AMI-, Jordi Sànchez, president de l’Assemblea i extraordinari jugador de pòquer, va marxar cap a Via Laietana. En un bar d’aquest de franquícia –aquesta mena de factories de la maionesa- va prendre una canya i un parell de pintxos. Es va descomprimir amb una cerveseta.
El dia abans va picar unes galetes de Camprodon, les Birba, a les cinc de la tarda a Palau. És el preu que s’ha de pagar per reunir-se amb un president que la gana no el fa córrer. El procés no és el Palace, ni els Sants Jordi generosos del tripartit. Això és prou clar.
La cerveseta és un bon exemple del que configura l’independentisme, estigui enquadrat en la llista del “sí-sí” o en la indispensable llista de la CUP. La cerveseta i les Birba demostren que l’independentisme és la nova aliança estratègica de les classes populars, treballadores i mitjanes per la igualtat; pel benestar; pel bé comú; per acabar amb una economia concessional i una oligarquia fatxenda que s’ha demostrat ineficient i forassenyada; per garantir la salut, l’ensenyament i la justícia social. Hi ha qui diu defensar el mateix però, ves per on, ho vol sotmès a la voluntat de la corona espanyola. I, a més, diuen que són d’esquerres. Fins i tot, diuen que són tan d’esquerres que seran capaços de donar lliçons d’esquerranisme a David Fernàndez, Muriel Casals, Toni Baños o Quim Arrufat.
