És una de les notícies de les últimes hores. Al proper programa d’Operación Triunfo (OT) un dels concursants cantarà una cançó en català, concretament “Una lluna a l’aigua”, de Txarango. La peça la interpretarà el cantant terrassenc Miki Núñez. Tot plegat es va anunciar en directe a través de les xarxes socials i del canal temàtic que retransmet les interioritats de l’escola on es preparen les intervencions. Aquesta futura interpretació s’ha convertit en notícia. Evidentment no ha faltat tampoc el típic article de “les xarxes bullen amb la decisió d’OT de cantar una cançó en català”.
I és que, efectivament, no han faltat les mostres de rebuig, a voltes d’odi, contra aquesta decisió del concurs de TVE. Resulta impossible calcular a quin percentatge d’espectadors li desagrada escoltar aquesta cançó pel simple fet que està escrita en català. Intueixo que no és majoritari, però existeix. Ara bé, el més significatiu de tot plegat no és aquesta reacció previsible, minoritària i radical sinó el simple fet que sigui notícia. Una senzilla recerca al Google amb les paraules ‘OT’ i ‘catalán’ ho demostra. I aquest és l’autèntic nus de la qüestió. És, en el fons, el que explica moltes coses.
D’aquí uns dies, la Constitució espanyola complirà 40 anys. I al seu article 3.3 diu que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Doncs bé, quatre dècades després és notícia que un jove canti una cançó en català al canal públic de la televisió espanyola. I és notícia, com la majoria de les notícies, perquè és un fet novedós. Efectivament, en quasi vint anys de programa mai s’ha cantat cap cançó en català. El que més s’hi ha acostat és la presència de ‘Boig per tu’, presentat com un dels èxits més importants dels últims temps, però quan va tocar posar-la en directe es va optar per la versió en castellà de Luz Casal en lloc de la original catalana de Sau. I en el mateix espai, la cantant Beth Rodergas va ser subtitulada quan, en un moment íntim, va parlar per telèfon amb sa mare.
Aquest dijous, el diputat de Junts per Catalunya Eduard Pujol va participar en una tertúlia a Euskal Telebista, la televisió pública basca. Una part del col·loqui la va haver de malgastar justificant perquè la seva llengua materna era el català i només el català. Hi havia un tertulià, que s’autodefinia d’esquerres, que intentava convèncer Pujol que a més del català, com que el diputat també domina el castellà, tenia una segona llengua materna. I no hi havia manera. Ja no és una qüestió de català o castellà, és una qüestió de respecte. No se m’ocorreria mai dir-li a una altra persona, a mode impositiu, quina és la seva llengua materna.
El passat cap de setmana, el president d’Aragó, Javier Lambán, presumia a través d’un tuit de començar a llegir un llibre d’Eduardo Mendoza i en to de befa afegia que “com quasi tots els grans autors catalans, escriu en espanyol”. Clar, després són els independentistes els que divideixen i separen entre bons i dolents. D’una tacada, Lambán es carregava tots aquells grans autors catalans que, pel simple fet d’escriure en català, ja no entren a la categoria de ‘grans’. O encara pitjor: que no poden ser grans perquè escriuen en català. Menció a part el fet que equipari espanyol a castellà cosa que, definitivament, situa el català fora de l’espanyolitat. Sort que aquesta distinció la ha fet el president aragonès i no el català, el que sigui, perquè aleshores seria un president supremacista.
Han passat 40 anys i una part d’Espanya, encara molt crítica i nombrosa, té un problema seriós amb l’assumpció del català -no ja com a “modalitat lingüística objecte de respecte i especial protecció”- sinó com a pilar bàsic d’una nació que administrativament encara pertany a l’estat espanyol. I mentre cantar una cançó en català a TVE sigui notícia i Lambán presumeixi de superioritat moral del castellà voldrà dir que tot això no s’assumeix, és a dir, que en el fons no volen una Catalunya espanyola: volen directament una Catalunya castellana.
