La política sense contradiccions no existeix, però hi ha dies i dies, i ahir més de dos milions de persones es van empassar un gripau molt difícil de pair. Després d’haver-los custodiat durant set mesos en presons pròpies, la Generalitat de Catalunya va lliurar a la Guàrdia Civil els consellers del Govern Puigdemont, la presidenta del Parlament i els líders de les dues entitats civils més importants del país, perquè fossin traslladats en un furgó infame en direcció a un judici polític on se’ls demanen més de 200 anys de presó.
Aquesta era la voluntat dels presos, plenament coherent amb la decisió de convertir el judici en una oportunitat política. I tothom els va fer cas, bé per convicció que políticament era el més intel·ligent, bé per disciplina de moviment, o bé perquè una cosa és esbravar-se a les xarxes socials i una altra de ben diferent és exposar-se a una detenció per sedició (organitzar un intent seriós d’impedir el trasllat ho hauria estat, sense discussió).
Sigui com sigui, els nou ja tornen a ser a presons espanyoles, d’on no sabem quan tornaran. I ara que ja s’ha consumat el canvi de mans de la custòdia, l’independentisme té l’obligació política i moral de convertir el judici en una aclaparant victòria política, nacional i internacional, de la causa catalana. Aconseguir-ho, a més, interessa a tots els sectors del moviment: tant als que volen aprofitar l’impuls del judici per generar un nou momentum rupturista a curt termini, com els que creuen que cal obrir un nou cicle d’acumulació de forces a mig termini que acabi fent inevitable la solució referèndum. Som davant, doncs, d’una coincidència d’interessos tàctics que, en bona lògica, s’hauria de traduir en una acció molt intensa i molt unitària els pròxims tres-quatre mesos, mentre duri el judici. Si tots els partits i entitats ho entenen així i tornen a donar –com ho han fet en el passat– el millor d’ells mateixos, l’operació judici a la democràcia pot acabar sent un gran èxit polític, fins i tot independentment de la duresa de les condemnes. I de pas, el monumental gripau que molts ens vam empassar ahir hauria pres sentit.
