En general, se sol situar el punt de partida del procés sobiranista amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, l’estiu de 2010. És una perspectiva raonable. Però aquesta explosió política no es pot explicar sense alguns antecedents que van acumular forces en favor del sobiranisme. I, en aquest sentit, un dels més clars és l’elecció de Joan Laporta com a 38è president del Futbol Club Barcelona.
Amb Laporta el Barça deixa de ser el segon equip d’Espanya per convertir-se, definitivament, en un club català obert al món. Uns colors amb una identitat col·laborativa i socialment compromesa que passejava els objectius d’Unicef en cada partit. Laporta, a més, va tenir prou força i convicció per expulsar els ultres del Camp Nou i convertir l’estadi en un lloc de trobada festiu i pacífic. Els barcelonistes van descobrir durant la seva presidència que era possible guanyar-ho tot.
El personatge té contrastos, això també és cert. En algun cas ell mateix va contribuir a les campanyes de descrèdit amb alguna foto estúpidament innecessària. I el seu mandat va acabar amb una espiral d’enfrontaments interns que va destrossar una possible candidatura continuïsta. La carrera política posterior tampoc no passarà a la història.
Però Joan Laporta és un personatge valuós. És valent i té un compromís vital amb l’entitat i amb el país. Qui pot exhibir el mateix full de serveis?
