Els generals alemanys, després de la derrota de la Gran Guerra, van desenvolupar cínicament la idea de la “punyalada per l’esquena” dels polítics pacifistes que segons aquesta versió els feu perdre una guerra ja guanyada. Tant la feren servir, que acabà essent un dels principals arguments emprats pels Nazis per fer-se amb el poder i la cosa acabà amb una altra guerra i una nova i més sagnant i devastadora derrota teutònica. Trump, de sang alemanya i seny remogut, podria estar temptat, un cop abandoni el poder, a seguir amb aquesta tàctica nociva d’escampar mentides i falsedats -aliats no li mancaran- que, com hem vist darrerament, prou mal ha fet a aquest gran país, avui desconcertat i dividit, com són els EUA. Com ens indica la història sempre es pot caure més baix i els amants de la borsa que recordin les accions de Terra. El món es troba mancat de líders, cert, però encara més de decència i així fins que la bona gent, avui desapareguda i capficada en el virus, reaccioni.
Mal que ens pesi, el relat de mals perdedors i d’aprenents de tramposos del solitari vincula l’encara president americà amb els nostres processistes. El paradigma parany processista, d’anar fent, a cada moment, la mentida més gran i atrevida, per fer-la més creïble, ara amb el sainet final del “ho tornarem a fer” i abans amb el del “som República” passant per les quixotesques estructures d’estat, genera unes expectatives inassolibles; entre d’altres coses, perquè els qui les han de fer possibles són els primers que no hi combreguen car no estan disposats a moure un dit i menys encara un sacrifici per la volguda independència. La prioritat és la seguretat de la menjadora i no la incertesa de jugar-te la carrera proclamant i defensant l’Estat català. Malgrat tot, necessiten els vots de la gent però amb això no pateixen ja que sempre compten amb l’inestimable suport de l’Estat per fer el relat més patètic i creïble a ulls i cors catalans.
La sort dels processistes, la nostra gran desgràcia, és la voluntat impertorbable de l’Estat -manin els blaus o els rojos- de fer tot el mal possible contra Catalunya i per l’Estat no hi ha res millor per fer-nos mal que servir-se d’un grup de polítics mesells i catalans, els que fugiren a l’exili i els que s’aixoplugaren entre reixes, però tots ells culpables de renunciar conscientment primer al compromís de 18 mesos i independència i després, i més greu encara, a honorar el resultat marcat per l’heroic 1 d’octubre. Honorar la paraula donada no val res en la societat d’aquesta Catalunya malalta i així ens va com a poble. A més, l’Estat, que coneix de virtuts i vicis individuals i col·lectius, sap que no hi ha res millor per la seva causa de salvaguarda de la unitat espanyola que recolzar els grans partits processistes -ERC i Junts, ja que la CUP és irrellevant- fent veure, per exemple, que es mostra dur i inflexible amb els presos. Així quadra el cercle amb finesa florentina: a Catalunya (novament) guanya un independentisme que mai farà res per fer reeixir la independència però “ens tenen contents perquè governen els nostres”. Amb semblant estratègia i connivència autòctona la Índia seria “sipaia” i britànica i tota l’Àfrica francesa, britànica o portuguesa. Com sempre cal recórrer a Twain: “Millor l’engany que reconèixer que ens han enganyat”.
Deia Winnie Ewing, històrica Madame Écosse europarlamentària i diputada independentista escocesa a Westminster que els seus enemics “no eren els anglesos, però sí que ho eren els traïdors entre els escocesos”. Efectivament, sàvies i visionàries paraules, els principals enemics de la independència catalana, contra el que pot semblar, no són els espanyols que després de tants segles poc ens hauria de sorprendre la seva rauxa i empresa anticatalana. Els veritables enemics de la independència de Catalunya són els qui diuen voler acabar amb l’autonomia però viuen d’ella sense fer cap pas ni real o efectiu a favor de l’Estat català i que per justificar-se enalteixen les banderes d’exèrcits d’excuses possibles i imaginables. Com Trump, i no tan sols per vanitat, alimenten la mentida i l’engany a tot un poble amb conseqüències igualment pertorbadores per la nostra dignitat col·lectiva, la solidesa de les nostres institucions i la fragilitat cada cop més manifesta de la nostra economia i els nostres empresaris o treballadors. Els és exactament igual, aquesta casta mal dita independentista es veu amb cor de resistir crisis econòmiques, sanitàries, polítiques o el que s’esdevingui atès que compta amb dues poderoses armes: la mala fe espanyolista i la credulitat, sense fi, catalana. Abans es deia allò de sense València no hi haurà independència. Tan de bo algun dia ens trobem amb aquesta possibilitat; ara però, ens hem de conformar i conjurar que, de moment, sense decència no en pot haver d’independència. I la decència no vindrà de Puigdemont, ni Junqueras ni dels partits avui hegemònics processistes, manipuladors, covards i claudicants. Aquesta només vindrà del poble per empoderar nous lideratges compromesos amb la causa de Catalunya i de la veritat.
12 
22 
