Per molta avorrida que sigui la palinòdia del govern espanyol sobre la necessitat de restablir la “normalitat” a Catalunya, és obligat examinar-la. Convé saber exactament què anomena “normal” un govern el president del qual donava suport fervorosament i fins no fa gaire a l’aplicació del molt anormal article 155 de la Constitució, és a dir, a la dictadura constitucional. Pel que es veu, fins ara els partits nacionalistes espanyols (els tres dinàstics del PP, PSOE i Cs i Podemos) anomenan “normalitzar” la situació a Catalunya a l’acceptació del fet que hi hagi presos exiliats i represaliats polítics productes d’una farsa judicial moguda per un pla de persecució política.
Ningú que no tingui un defecte de visió típicament franquista, ningú que no reconegui, encara que sigui superficialment, un Estat de dret pot acceptar com a “normal” una situació on hi ha ostages polítics. Ningú, tampoc, una on el govern es reserva el dret a recórrer al 155 a discreció i, per tant, manté sotmesa la Generalitat a una amenaça perpètua. Només l’establishment polític/mediàtic espanyol, profundament franquista (començant pel PSOE) és capaç d’anomenar “normalitat” a la tirania.
La situació que plau al govern espanyol és, en realitat, el primer dels tres nivells de “normalitat” que es viuen a Catalunya. És el nivell més baix, el de la normalitat fictícia d’una condició que oscil·la entre el retorn a la tirania i l’arbitrarietat del 155 i el més obedient, submís i boví règim autonòmic.
Amb aquest apareix un segon nivell que es pot anomenar el dels partits polítics, el terreny de joc de les opcions ideològiques dins del moviment independentista. La clau d’aquest segon nivell de “normalitat” la dóna el propòsit d’aquests partits, singularment ERC i la CUP, d’anar a possibles consultes electorals amb llistes separades. No es vol una llista única o de país però es treballa amb el compromís ferm de fer efectiu el mandat republicà de l’1-O revalidat a les eleccions del 21 de desembre a través d’una coalició electoral.
Només es vol esbrinar quin és el resultat electoral de cada opció per després fer l’ajustament corresponent de la distribució del poder. L’acció de les institucions estarà orientada a la implementació efectiva de la República Catalana però en el marc de la legalitat espanyola, és clar. Com es faci compatible aquest respecte a la legalitat amb la necessitat d’acabar amb l’anormalitat de l’existència de presos/preses i exiliades/exiliats polítics, ningú ho ha sabut explicar.
Aquesta opció implica un segon nivell de normalitat, que se situa entre un autonomisme submís i un de més insubmís però no fins al punt de trencar la legalitat vigent. S’obre a una perspectiva independentista i republicana de contorns difusos perquè confia la seva plena realització a un futur incert, sense gaire capacitat per articular-se en propostes concretes.
El tercer i darrer nivell de normalitat es produeix amb l’aparició del nou moviment, Crida Nacional per la República, la vocació del qual és suprapartidista i transversal i que concep la seva essència com un moviment instrumental i transitori. Insturmental perquè el seu únic objectiu és fer efectiva la República Catalana independent d’un cop i per sempre, sense cap altre tipus de reivindicacions parcials polítiques, econòmiques, socials, etc. De fet vol veure-les totes acumulades a l’adjectiu “nacional” per la qual cosa, en l’exposició dels objectius del manifest de la Crida, s’han atribuït a la República Catalana pràcticament tots els objectius de totes les altres orientacions polítiques amb la finalitat clara d’articular un moviment on totes podrien sentir-se articular un moviment on totes podrien sentir-se a gust.
La proposta és, així mateix, transitòria, perquè es compromet a dissoldre’s com a organització quan s’hagi aconseguit el seu objectiu republicà. Es tracta d’aconseguir una independència real dins la qual els partits recuperaran la seva llibertat d’actuació particular. En realitat, aquest tercer nivell de “normalitat” se situa entre l’autonomisme, diguem-ne, “militant” del segon nivell i la provocació d’un “big bang” republicà la naturalesa exacta del qual encara està per esbrinar. El període que s’assigna aquest tercer nivell de normalitat va des de la constitució de la Crida com a opció electoral fins el resultat d’unes elecciona anticipades que, si donessin un resultat positiu a l’independentisme, com és d’esperar, s’interpretarà com el moment de dur a terme un acte concret de sobirania. El primer acte de la República Catalana constituïda així serà anul·lar els procediments político-judicials contra ciutadans catalans, alliberat els qui es troben empresonats injustament i assegurar la tornada dels exiliats.
