El debat sobre el model econòmic basat en el turisme de masses i els grans esdeveniments està esdevenint cíclic a Catalunya. No fa gaires setmanes sortia a la conversa el complex hoteler de Hard Rock arran de les negociacions per a l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat i, abans, haguérem de tractar del projecte d’Aena per a l’ampliació de l’aeroport del Prat. La candidatura pirinenca pels Jocs Olímpics d’Hivern del 2030 fa revifar la controvèrsia, apareixent les primeres campanyes de rebuig i fent sortir a la palestra alguns abrandats partidaris que n’alaben unes virtuts que haurien concretar-se en grans inversions i més visibilitat internacional.
Expliquen aquests darrers que, si bé les competicions esportives duraran tot just un parell de setmanes, els seus efectes positius romandran en benefici de la gent del territori. En aquesta línia, hem sentit com alguns representants polítics deixaven entreveure que els Jocs Olímpics comportarien la millora de les infraestructures per connectar l’alta muntanya catalana amb la resta del país. És el cas de Jordi Sánchez, secretari general de Junts, però també d’alguns càrrecs municipals de la zona afectada. La Barcelona del 1992 esdevé el gran exemple: la capital es va modernitzar i obrir al mar aprofitant la festa mundial de l’esport. Fins i tot es fan elucubracions en veu alta sobre coses ben concretes com ara el desdoblament de la línia ferroviària que uneix Barcelona amb Puigcerdà, passant per Granollers, Vic i Ripoll.
Quan es fan servir aquests arguments hom no pot evitar fer-se, com a mínim, un parell de preguntes. La primera faria referència a l’estricta necessitat de fer uns Jocs Olímpics per dotar les comarques pirinenques d’unes comunicacions dignes. Plantejat a la inversa: ¿Només es faran les inversions si serveixen per fer passar quinze dies agradables als visitants internacionals? Seria tota una manera de relegar els autòctons a un paper subaltern, com la criada de novel·la decimonònica que només es pot permetre menjar bona vianda si sobra del plat dels amos. La segona pregunta hauria de servir per esbrinar si és que tenen alguna certesa que res d’això passarà. És a dir, si tenen sobre la taula algun document o, almenys, han arribat a algun acord verbal amb algun representant de l’Estat que els asseguri que d’aquí a 2030 està previst complir amb unes reivindicacions històriques que fa dècades que s’arrosseguen.
Tant la línia R3 com les principals carreteres que solquen els Pirineus són de dependència estatal. És el cas de la N-230 que uneix Lleida amb la Vall d’Aran i la N-260, també coneguda com a Eix Pirinenc, que va de Portbou a Sabiñánigo i transcorre propera al Segre entre Puigcerdà i la Seu d’Urgell. També podríem parlar de l’Autovia de la Ribagorça, coneguda també com a A-14, que havia d’unir Lleida amb Viella amb una via ràpida, substituint l’esmentada N-230. De moment el que sabem és que, al ritme actual, el desdoblament de la línia de rodalies R3 només haurà arribat fins a Vic l’any 2030 –si tot va bé, que és molt suposar- , encara força lluny dels paisatges d’alta muntanya. Tot just l’any passat es van iniciar els tràmits per fer el mateix entre Parets del Vallès i La Garriga, dins dels confins del Vallès Oriental. Això mentre entre 2020 i 2021 el tren entre Puigcerdà i Ribes de Freser va quedar tallat durant tot un any a causa d’un despreniment al túnel de Toses. Pel que fa a les carreteres, el ministeri corresponent va anunciar l’any passat que l’Autopista de la Ribagorça finalment quedarà morta a Benavarri, rescindint el contracte dels tres últims trams, per considerar l’infraestructura un “malbaratament”.
Sembla, doncs, que, de moment, les previsions no contemplen els bons auguris dels més fervents simpatitzants dels Jocs Olímpics. L’hemeroteca ens dóna algunes pistes al respecte, de quan s’especulava amb celebrar-los l’any 2022. Per exemple, el president de la Diputació de Girona explicava que serien una oportunitat “per fer infraestructures de gran magnitud”, posant l’exemple del túnel que havia de servir per evitar la collada de Toses i que encara avui no existeix, tot i que la redacció del projecte va ser inclosa tres vegades als pressupostos generals de l’Estat. També llegíem que “la Generalitat afirma que les infraestructures dels Pirineus necessàries pels Jocs de 2022 s’enllestiran a temps”. Doncs ja som a 2022 i el tren encara no arriba en condicions ni a La Garriga.
