La trampa de la negociació

Negociar: Tractar, comerciar, comprant i venent mercaderies o valors, per fer negoci. Discutir o tractar (d’alguna cosa) amb algú per tal d’aconseguir-la, d’establir-la, d’arribar a un acord. Definició.

El Govern de Catalunya diu que negocia sobre l’educació, la llengua o els jocs olímpics al Pirineu, perquè és allò que diuen que es fa en política. I no, en realitat la política serveix per traduir la voluntat popular en lleis, al poder legislatiu, i accions, al poder executiu, no per fer negoci. Mai la negociació política ha d’anar per sobre de la voluntat de la ciutadania, per davant de l’acord amb aquells directament implicats en un conflicte, ni fer-se a esquenes d’aquelles entitats que representen l’interès general. El nostre Govern negocia amb alguns, però no dialoga amb la majoria, amb qui ho hauria de fer. I al revés, dialoga en una taula per no negociar -ni aconseguir- res.

L’acord pels jocs olímpics al Pirineu el 2030 ha estat presentat pel comitè olímpic espanyol. Sembla ser que els governs de Catalunya, Aragó i l’Estat han estat negociant d’amagatotis de la ciutadania i s’han entès. S’han repartit el pastís. La consulta als veïns i veïnes del Pirineu és ara un tràmit sense valor davant la negociació política dels despatxos i els talonaris. Només tres estacions d’esquí catalanes acolliran alguna competició, les de Masella, la Molina i Baqueira-Beret. Traduït pels veïns dels Pallars, l’Alt Urgell, l’Alta Ribagorça, el Berguedà, el Ripollès i el Solsonès: oblideu-vos de qualsevol inversió a les vostres comarques. Si el xantatge amb les imprescindibles inversions ja era insultant, la presa de pèl és ara més que vergonyosa. Per a què una consulta si ja està tot decidit a esquenes nostres? S’ha negociat amb Madrid i Saragossa sense dialogar amb la gent del Pirineu.

Tres dies de vaga de la comunitat educativa, amb mobilitzacions multitudinàries arreu del país i afectacions a la normalitat del curs per milers d’infants, joves i famílies. Cap avenç substancial sobre la taula de diàleg establerta, per obligació, amb els sindicats. Només el trilerisme d’un Conseller que diu que negocia sense moure’s ni un mil·límetre de les seves imposicions no pactades, de les seves decisions unilaterals sense recursos i sense marges. La desconnexió entre la Conselleria i els docents és estratosfèrica i, així, la vaga continua dos dies més aquesta setmana. Per a què un diàleg amb els sindicats si no s’està disposat a replantejar absolutament cap mesura, cap inversió? Es fa veure que es negocia però el diàleg s’ha trencat fa temps.

L’acord entre Esquerra, Junts, els Comuns i el PSC per la llengua ha estat presentat com una negociació que ha arribat a un consens de país, per no trencar el que teníem amb la immersió lingüística. En realitat és només la normalització de la sentència que ens imposa el 25% de les classes en castellà, és l’acceptació de la disglòssia existent, de la minorització de les llengües catalana i occitana, és la consolidació de l’absència de polítiques sociolingüístiques per fer el català llengua vehicular arreu. De què serveix un acord entre partits, entre Barcelona i Madrid, entre tribunals i governs, fora del marc del Pacte Nacional per la llengua? No han negociat, no han dialogat, ens han venut.

Diuen ara que torna la taula de diàleg, un espai que, aquest sí, hauria de ser de negociació amb l’Estat. Des del no cedir ni un mil·límetre en el nostre dret d’autodeterminació, des del no intercanviar l’amnistia de tots els represaliats i represaliades per cap almoina sectorial, des del no renunciar al referèndum de l’1 d’octubre de 2017 com el punt de partida indiscutible, no esborrable ni oblidable, de l’exercici efectiu i democràtic d’aquests drets fins ara vulnerats. I ho és no perquè un Govern ho vulgui, sinó perquè, a diferència dels acords sobre els jocs olímpics, l’educació o la immersió lingüística, una majoria de la ciutadania de Catalunya ho vol.

Es fa bandera de la negociació, es reivindica i es treu pit, però sense la veu dels ciutadans, és només un verb buit de contingut adaptat a interessos, imposicions i renúncies. És la trampa de la negociació.