El Cercle d’Economia ha fet una nota pública important, de les que cal llegir i rellegir perquè retrata el pensament de la nostra classe dominant (sector il·lustrat, ja se sap que el Cercle no és exactament Foment). El text és un atac raonat però directe als governs de Catalunya i de Barcelona. Els mitjans n’han destacat una frase: “(Barcelona i Catalunya) podem quedar atrapats en una espiral d’irrellevància econòmica, de decadència lenta però inexorable”. El diagnòstic és molt dur. Fent-ne un resum de pinzell gruixut, podríem dir que el Cercle opina que el principal problema de l’economia catalana és la política catalana, personificada en Pere Aragonès i Ada Colau, els dos únics polítics del país citats amb nom i cognoms.
És fàcil estar d’acord en alguns punts del document. L’afer de l’aeroport ha deixat un mal sabor de boca a gairebé tothom: a aquells que haurien volgut que les institucions catalanes es mengessin amb patates i alegria la “lluvia de millones” del projecte immobiliari d’AENA, i a aquells que hem passat vergonya de comprovar que el Govern de Catalunya no té un model aeroportuari propi i la proposta prepotent d’AENA l’ha agafat amb el pas canviat i sense opinió formada, malgrat que els partits de la coalició fa sis anys que governen plegats. Més enllà d’aquest incident, però, és obvi que fa anys que Catalunya no disposa d’allò que el Cercle denomina en la nota “un model de prosperitat compartit”: la sociovergència desarrollista del business as usual no acaba de morir i vol continuar donant guerra, especialment en el terreny econòmic, i l’alternativa moderna que molts desitgem ja ocupa espais de poder importants, autonòmics i locals, però en termes de projecte econòmic encara va en bolquers conceptuals, per la qual cosa sovint transmet inseguretat i manca de solvència. Els que diuen que han vingut a fer les coses d’una altra manera han d’espavilar i ho han de fer molt millor.
Però el més revelador de la nota del Cercle són les omissions, especialment dues de molt cridaneres. La primera, el paper de l’estat espanyol en aquesta “espiral d’irrellevància econòmica i decadència lenta però inexorable” de Barcelona i Catalunya. Només una línia sobre la necessitat d’un finançament autonòmic més just que podria haver escrit el Círculo de Economía de Cantabria. El Cercle guanyarà credibilitat –i centralitat social, a la vista dels resultats electorals– el dia que diagnostiqui a fons el paper hostil de l’estat espanyol en relació a l’economia catalana. La balança fiscal anual té caràcter d’espoli (entre el 8 i 10% del PIB) des de temps immemorials; una xarxa ferroviària antiga i pèssimament gestionada impedeix a més de 400.000 treballadors garantir que arribaran puntuals a la feina; el corredor mediterrani (clau per a les exportacions) encara no està fet (2021!); i l’execució pressupostària a Catalunya és, any rere any, la història d’un incompliment sagnant. No hi ha cap estat a Europa que tracti així la seva principal regió econòmica industrial i exportadora. El resultat és que Catalunya competeix amb una mà lligada a l’esquena, i és, ja ho hem dit, molt revelador que els nostres burgesos il·lustrats facin veure que no se n’adonen.
La segona gran omissió de la nota probablement està lligada a l’anterior, i és l’espiral d’irrellevància i decadència d’allò que un dia va ser la nostra classe econòmica dirigent, representada, entre d’altres institucions civils, pel propi Cercle d’Economia. Si els nostres grans patricis i empresaris pintessin alguna cosa allà on hi ha el poder i es decideixen les coses, allà on hi ha el BOE, a Catalunya les coses li haurien anat molt millor. El cert és, però, que el país s’ha descapitalitzat també per les decisions –legítimes, però desastroses per al conjunt– de moltes grans famílies que han perdut l’ambició i que han renunciat tant a construir grans corporacions multinacionals com a actuar com un bloc monolític i proactiu (és a dir, dirigent) en favor del país en la relació amb l’estat. En comptes d’això, s’han anat venent les empreses per convertir-se en rendistes o en alts directius d’empreses de fora, i així és com, avui, aquella classe industrial dirigent amb un projecte de país al cap que un cop va tenir Catalunya ha anat mutant en una simple classe dominant, desbordada pels canvis polítics, divorciada de les majories parlamentàries i sense capacitat d’influència real en el cor del poder real, que és Madrid. Potser és demanar massa que això surti algun dia en una nota del Cercle i a la portada de La Vanguardia. En qualsevol cas, si volem entrar en un cercle virtuós com a país, tothom ha de millorar molt. Tothom.
