Finals dels 70, amb la batalla de València en la Transició. El sector més reaccionari de la dreta valenciana va voler eradicar el predomini de l’esquerra mitjançant les coaccions i l’anticatalanisme com a estratègia de xoc. Milícia Catalana va ser terrorisme de dretes, d’Estat. Posaven bombes contra el catalanisme: a l’estadi del Llevant, a l’aplec del País Valencià, a la plaça de bous, a casa de Joan Fuster. Al darrere hi era el blaverisme que ha governat el País valencià tants anys, de la mà dels feixistes de Fuerza Nueva.
De la connexió entre feixisme i terrorisme d’Estat en podríem parlar hores. Per exemple de Guillem Agulló, militant de l’organització juvenil de l’esquerra independentista Maulets de Burjassot, de l’Operació Pànzer i del nazi assassí Pedro Cuevas i les caceres que organitzava. Podríem parlar d’Alianza Nacional i España 2000. Assassins que es presenten a unes eleccions en un sistema democràtic. Molts d’ells, avui, a les llistes de Vox. I se’ls deixa fer.
Finals dels 80, principis dels 90, els nazis campaven lliurement per Barcelona i voltants i feien allò que volien. Per sort, molta gent va sortir a confrontar-los, a trencar-se la cara per recuperar els carrers, per enviar la seva intolerància ben lluny. Es plantaven, amb tot, davant les seves batudes d’odi. I és així com les bandes de feixistes van anar desapareixent de l’espai públic, arraconades, sense poder captar més joves de barris humils. En aquells anys no se’ls combatia amb discursos, idees o vots, sinó amb el cos i les mans. Ho sé, ens queda lluny i hem normalitzat l’extrema dreta fins al punt de permetre que difongui el seu discurs d’odi en prime time a la televisió pública sense ni tan sols fer-la callar quan vomita mentides.
Per sort, el moviment antifeixista és viu i va a cada poble, vila i barri a combatre els neonazis disfressats de demòcrates que ens escopinen a la cara la intolerància a l’altre, al dèbil, al diferent, en cada acte electoral de Vox. Pintura, ous, pedres, botzines, bubuceles, banderes gegants, crits, xiulets. Qualsevol cosa per fer callar el seu odi, per fer-los saber que només podran amb nosaltres si, com feien en el passat, ens cacen, ens apallissen, ens maten. La puntada de peu d’Eric Cantona, Sandro Pertini posant cap per avall a Mussolini o Saffiyah Khan barrant el pas als feixistes amb un somriure són i seran referents.
El límit a la llibertat d’expressió és el respecte dels drets humans. Si es vulneren, no hi ha llibertat d’expressió. No es pot ser tolerant amb els intolerants, ja ho deia el filòsof alemany Karl Popper en el seu llibre La societat oberta i els seus enemics, l’obra que va escriure durant la Segona Guerra Mundial i que constitueix la seva aportació en la lluita contra els totalitarismes. Allà hi afirma que la tolerància és un bé que s’ha de protegir. Reclama el dret a prohibir, a fi de preservar-la, les concepcions extremadament intolerants. Si no, els intolerants, rebutjant tot argument, establiran l’ús dels punys i de les armes, per acabar amb aquells que eren tolerants.
El delicte d’odi va ser creat per protegir les minories. De fet, les víctimes només són considerades com a tals si l’agressió es fonamenta en algun dels prejudicis següents: origen ètnic, xenofòbia, discapacitat, antisemitisme, religió o creences, orientació o identitat sexual, ideologia, aporofòbia o qualsevol altra circumstància, condició social o personal. Els discursos de Vox fan el ple al quinze, són el tret de sortida de les caceres del segle XXI. Contra ells, els feixistes, no hi pot haver delicte d’odi, malgrat intentin retorçar la concepció de la llei al seu favor, fent bandera d’un victimisme i presentant-nos com els violents, els agressors, els que odien. No, això nostre és autodefensa per mantenir la tolerància al món en què ens ha tocat viure.
Barri del Raval, Barcelona. Tres energúmens neonazis ruixen amb benzina un sense sostre que dormia a les portes del gimnàs social Sant Pau, d’on era usuari. El vigilant de seguretat evita que el cremin viu. Setmanes abans, els líders de Vox s’havien passejat pel barri, qualificant-lo de femer multicultural, de lloc a netejar d’indesitjables. Deshumanitzar i estigmatitzar un barri rebel. Donar-los veu als mitjans públics té això: qualsevol intolerant es creu amb el dret d’acabar amb la tolerància de la nostra societat. I nosaltres, no podem tolerar-ho més.
En paraules de Joan Fuster: La violència genera violència. Però – no ho oblideu – també la tolerància genera violència, i el desesper genera violència, i – sobretot – la veritat genera violència”.
7 
16 
