Tigres i cavalls, hipopòtams i algun gall

"La conseqüència més crua de la diglòssia és la substitució lingüística"

“Tigres i cavalls, hipopòtams i algun gall; tots reunits amb el lleó, busquen una solució”. Aquesta és la famosa tornada de la cançó del Pot Petit, que d’un temps ençà ha esdevingut un autèntic fenomen entre el públic familiar. I és que la companyia musical que lideren Helena Bagué (la Jana) i Siddartha Vargas (en Pau) no tan sols ens ofereix un espectacle divertit i pedagògic, amb una gran qualitat musical i artística; també exhala un alè d’esperança per a la normalització de la llengua catalana

Però tornem a la cançó: aquesta faula del lleó vergonyós –un locus amoenus de ressons lul·lians– ens podria servir d’al·legoria sobre la situació que viu la nostra llengua. Perquè certament cal conjurar-se, davant l’empegueïment de la realitat catalanòfona, empetitida pel desvergonyiment de la política lingüística dels darrers anys. Per exemple, això s’ha fet palès amb la incapacitat de fer front a la castellanització galopant dels continguts audiovisuals, especialment dels adreçats al públic infantil i juvenil.

L’èxit del Pot Petit, Dàmaris Gelabert, Dani Miquel, entre d’altres, demostra tant la necessitat com les possibilitats de la creació artística en català. El mateix podríem dir, pel que fa a les nombroses bandes musicals, la literatura, el teatre, etc. Ara bé, una flor no fa estiu. Ni tampoc un jardí preciós com el que tenim. Perquè la diglòssia és estructural i la iniciativa privada no és suficient, com per respondre a un repte tan colossal com és voler viure plenament en català, en el marc d’un estat monolingüe que malda per assimilar-nos.  

La diglòssia és quan en un mateix territori hi ha presents dos idiomes que s’usen amb un valor social diferent. “Desafecta”, “refotuda”, “funesta” o “la gran rosegadora de l’autoestima” són alguns dels qualificatius que el filòleg Gerard Furest atribueix a aquesta situació sociolingüística, al seu Decàleg irreverent per a la defensa del català. Una obra, per cert, completament necessària per regirar-nos les entranyes i fer-nos sentir com en Winston de 1984, de George Orwell, quan diu que els millors llibres són aquells que ens expliquen allò que ja sabem. És a dir, que ens fan prendre consciència de la realitat tal com és, malgrat que no sempre gosem advertir-la. Quelcom necessari per canviar-la.

Perquè la conseqüència més crua de la diglòssia és la substitució lingüística. I, ja posats, recorrem a un dels casos de major cruesa: quan els fills de les famílies catalanoparlants es comuniquen entre ells –i fins i tot amb els seus pares– amb una llengua diferent de la materna. És comprensible: els seus personatges preferits, tots sense excepció, parlen en castellà. I així és com juguen, quan recreen les seves aventures amb els amics. I així és com forgen la creença que el català es reclou en l’àmbit familiar i a l’educació formal (o ni això); que el món exterior, el que es moren de ganes d’explorar i de socialitzar-s’hi, es comunica amb un altre idioma. 

Amb la gloriosa excepció d’en Mic, el nino de llana que protagonitza les seves aventures amb els seus amics, en un context pedagògic molt ben pensat i culturalment arrelat, la CCMA ja fa anys que ha perdut la batalla de la normalització lingüística. Però no per derrota, sinó per incompareixença. O pitjor: per immolació del Club Super3, que antany fou un referent de masses per a tots els infants dels Països Catalans. I per la destrucció del 3xL i del canal internacional, emportant-se amb aquests totes les opcions de generar un espai audiovisual en català per a joves i per a la diàspora catalana. I tot plegat, sense oferir cap alternativa adequada al món actual. Això se suma a la política d’immersió lingüística vacil·lant que (no) s’aplica, des de fa anys, als centres educatius del nostre país. Vet aquí la importància de la campanya “No t’excusis” que ha impulsat recentment la Plataforma per la Llengua que es pregunta si realment tenim una escola en català, davant del retrocés del seu ús social. Perquè caldrà que tigres i cavalls, hipopòtams i algun gall, així com la resta de components de la nostra societat diversa, ens retrobem i ens conjurem per buscar una solució. Una solució urgent que torni a situar la llengua catalana al centre de l’agenda política.

Comentaris

    Luisnomeacuerdo 12/10/2021 9:39 pm
    Tipico de los fascistas independentistas utilizar la lengua como medio de exclusión y señalamiento.
      JordiP 14/10/2021 4:19 pm
      Exacte. Típic del colonialistes imperialistes i xenòfobs.
    Pere IV 12/10/2021 10:41 pm
    Voler manar implica la voluntat ferma de fer triomfar les pròpies conviccions (no importa quines siguin), assumint amb valor el risc de fracassar i acceptant-ne la responsabilitat. Reuniren aquestes qualitats als Estats Units, Washington i Lincoln; a Alemanya, Bismark i Hitler; a Anglaterra, Cromwell i Churchill; A Rússia, Pere El Gran i Stalin. Els pobles capaços de donar aquesta mena d'homes fan la Història; els que no, es limiten a patir-la.
    LlunyDeCat 13/10/2021 2:05 am
    Allò que descriu l'autor fou anunciat a finals dels 70 i durant els 80 en ple inici de la immersió lingüística pel socio-lingüista Lluís Vicent Aracil. I el tractaren de foll. Va anunciar clarament la situació que tenim ara. Proposava l'ensenyament intensiu de l'Anglès per barrar l'Espanyol (i afegia el Francès per al Nord). Les elits catalanes es pixaren en tot això. Varen focalitzar-se en la immersió lingüística sense toca l'ús social. El més sorprenent és que la campanya En Català si us plau ! a finals dels 70 fóra considerada actualment "políticament incorrecte" i els Ocupants i Colons Espanyols en dirien "supremacista". Malhauradament tenim unes elits miserables. L'Espot les descriu perfectament al seu article d'avui. Cal ràpidament engegar la campanya "En Català i Prou !" Res de si us plau. I ja veureu quantes agressions, insults i humiliacions que rebran els Catalans que la practiquin. És polític, és Colonial i la solució és molt simple: Boicot a la llengua dels Espanyols !
    Narcís 13/10/2021 11:23 am
    Ras i curt : encara que el català desaparegués del tot, continuarien dient-nos les mateixes infàmies, injúries i calúmnies, ço és, saben no som castellans ni extensió seva i si, a sobre, podem ser més avançats . . què cal dir que no sapiguem a hores d'ara ( i de sempre ) ! PD : i sinò .. catalans i pobres , o assimilats i fregant la pobresa ! Nota : diuen ' viva españa ' i neguen la veritat, la realitat, la història que la conforma . . com s'entén això ? Anotació al marge : diguin ' viva Castilla y su imperio ' ( no abans havent demanat ajut als catalans i als bascos ..com fou a la batalla Navas de Tolosa ! ) ! Incidència : què pot esperar ningú de qui cerca un Estat unitari i centralista . . en lloc de munt d'altres possibilitats ( ça com lla, ni això ens interessa, atès que sempre voldran nostre mal .. ens necessiten econòmicament i com subjecte a qui fúmer per a seguir amb llur paperot, amb sa existència !) !
    "un estat monolingüe"? 13/10/2021 12:41 pm
    Espanya compta amb sis llengües oficials (no totes a tot arreu) que són: espanyol, català, gallec, valencià, euskera i aranès. A més es contemplen les següents llengües i dialectes minoritaris: aragonès, asturià, benasquès, càntabre, eonaviego, extremeny, fala, lleonès, murcià i silbo gomero. No sembla molt monolingüe tot aquest tinglat.

Nou comentari