L’article 573 del Codi Penal defineix com a terrorisme qualsevol delicte greu que tingui entre les seves finalitats la de “subvertir l’ordre constitucional, o suprimir o desestabilitzar greument el funcionament de les institucions polítiques o de les estructures econòmiques o socials de l’Estat, o obligar als poders públics a realitzar un acte o abstenir-se de fer-lo”. Posem pel cas que un individu acaparés fins a divuit armes de foc i intentés captar col·laboradors a través de les xarxes socials per acabar amb la vida del president del govern espanyol. Imaginem-nos que la sentència recollís que el personatge “va anar interioritzant que la solució per produir un canvi en la situació política espanyola implicava causar la mort del president del govern, i per això es va dedicar a requerir ajuda per provocar-la”.
No cal entendre-hi massa per veure que aquest fet que acabem de descriure, malgrat l’acció no s’acabés consumant, s’adapta perfectament a l’article esmentat del Codi Penal. Per exemple, van ser condemnats com a terroristes per uns fets semblants aquells qui planejaven atemptar contra el monarca Joan Carles I l’estiu del 1995. La sentència, aleshores, va ser de 35 anys de presó. En canvi, acabem de saber que un individu de Terrassa que maquinava com assassinar Pedro Sánchez, enfurismat per la decisió governamental d’exhumar les restes de Franco, ha rebut una condemna de set anys de presó per part de l’Audiència Nacional, que l’ha considerat culpable “d’homicidi en grau de temptativa” i de “dipòsit d’armes de guerra”. El contrast és evident, no només amb aquells que intentaren pelar el rei espanyol, sinó amb el de muntatges policials abominables com el d’Altsasu, pel qual un grup de joves van ser inicialment acusats de terrorisme per la jutgessa instructora Carmen Lamela i sentenciats amb penes de fins a tretze anys de presó. També van rebre la mateixa acusació diversos independentistes catalans vinculats amb els CDR, finalment absolts després d’haver hagut d’aguantar un tràngol vergonyós. Més enllà de les persecucions judicials, a Espanya l’etiqueta del terrorisme s’ha emprat com una arma llancívola més d’un llarg catàleg de desqualificacions. Així, el govern espanyol actual és acusat d’arribar al poder “gràcies al suport dels terroristes” i, per tant, esdevé automàticament il·legítim.
En un altre ordre de coses, a les Corts de Castella i Lleó es va formalitzar dilluns passat la investidura del candidat del PP com a president de la Junta. En aquella mateixa cambra parlamentària, el candidat de VOX, que esdevindrà el vicepresident d’aquest nou executiu, va defensar la supressió de les autonomies demanant “derogar el títol vuitè de la Constitució” amb l’argument que “creiem en una Espanya unida i forta, davant dels seus enemics externs i interns: una Espanya de les províncies”. Segons aquest personatge, les autonomies tenen unes “fronteres inventades” i no és necessari tenir “disset parlaments regionals”. Se salta, és clar, que de les províncies fins i tot en sabem la data d’invenció i el nom de l’inventor: Javier de Burgos, secretari d’Estat de Foment, 1833. També que moltes de les autonomies simplement les inventaren els de la seva corda dins la fórmula del “cafè per a tothom”, amb la clara voluntat de diluir el pes de les nacions històriques. En tot cas, el que és important aquí és que ningú titllarà a VOX de partit anticonstitucional, sinó tot el contrari: quan es tracta d’analitzar els resultats de les eleccions a Catalunya els mass media espanyols s’hi referien com a partit “constitucionalista” en contrast amb els representants de l’independentisme.
Així, a Espanya ser o no un terrorista dependrà de quina és la ideologia política de l’acusat. Si l’acció violenta es planeja amb una finalitat ultradretana o unionista, el més probable és que la cosa no passi d’uns quants càrrecs menors. Aquesta patent de cors també serveix per quan es tracta d’esmenar la Carta Magna: només és anticonstitucional exercir l’autodeterminació, mentre que per centralitzar i retrocedir sempre tindràs la comprensió dels jutges i dels mitjans de comunicació.
9 
2 
