Ningú no ha conegut i explicat millor que Jordi Pujol les normes del joc del tauler autonòmic espanyol sorgit de la Transició. Pujol tenia la gràcia, a més, que et narrava com funcionava la cosa en temps real, mentre els fets s’esdevenien en els titulars dels diaris, construint així al llarg dels anys una entenedora Teoria General del Peix al Cove preparada per ser repetida no només per qualsevol quadre o regidor de poble de Convergència, sinó també pels seus votants. Pujol no només feia política, sinó que te la servia llegida en veu alta. Mentre, per exemple, feia mans i mànigues per col·locar magistrats afins al ple del TC i cultivava les relacions amb les altes instàncies del Poder Judicial, t’explicava que la Constitució espanyola seria bona o dolenta segons com s’interpretés, i que per tant a Catalunya li convenia tenir bona relació amb els interpretadors. Mentre negociava una investidura o una llei, t’explicava que ”quan la Bàltica es desglaça cal aprofitar-ho i navegar, perquè mai saps quan es tornarà a glaçar, ni per quant de temps”. O sigui, que si hi havia la sort que el govern espanyol de torn necessitava els vots de CiU (Bàltica desglaçada), tocava mirar de treure’n tant suc com es pogués. No cal dir que la metàfora també servia perquè la seva base electoral entengués i perdonés els períodes de poc o gens peix al cove: “és que la Bàltica ha glaçat, ja ho deia el President, que podia passar!”.
Pujol també era molt pedagògic en l’explicació de l’equidistància necessària del nacionalisme català en relació als dos grans partits espanyols. Moltes vegades va dir que ell havia de respectar aquell que hagués estat més votat a Espanya i mirar d’entendre-s’hi sempre. Manessin blaus o vermells, Catalunya s’hi havia d’entendre (nota per a milenials: “Catalunya” era CiU). No hi havia, per tant, consideracions morals sobre si PSOE o si PP, només una insistència molt gran en la necessitat que CiU fos forta a Madrid per influir a favor del país (després es va anar veient que “el país” era una expressió que també incloïa els lobbies que finançaven el partit, però això són figues d’un altre paner i em desviaria de l’objectiu d’aquest article). En coherència amb l’equidistància, Pujol mai va fer bloc amb el PSOE per barrar el pas al PP, ni a l’inrevés. La seva visió dels dos grans partits espanyols era totalment utilitarista, al servei d’un ideal superior, que era Catalunya (no farem més parèntesis com l’anterior, ja ens entenem). Això sí, la implicació a Espanya tenia un límit: el nacionalisme català no havia de formar part mai del govern espanyol. Deia que això el distrauria dels seus objectius Catalunya endins i que, a més, alimentaria encara més la catalanofòbia Catalunya enfora. “La decisió sobre si una inversió ha d’anar a Andalusia o a Catalunya no és bo que estigui en mans d’un ministre nacionalista català”. Potser la cita no és literal, però als lectors joves els garanteixo que és fidel a les ensenyances de la Teoria General del Peix al Cove. Totes les ofertes –del PP i del PSOE– per sumar CiU al consell de ministres van ser rebutjades, per a disgust i frustració de Miquel Roca.
La Teoria General potser no, però la praxi del peix al cove es va esgotar per diversos motius, el principal dels quals va ser el gir estratègic del PP en la segona legislatura d’Aznar. Tan estratègic que encara dura, corregit i augmentat. El partit alfa de la dreta espanyola, inspirat intel·lectualment per la FAES, va decidir que s’havia acabat el joc de les cessions als nacionalismes i que calia recuperar l’orgull de la nació espanyola de matriu castellana. Calia renacionalitzar Espanya amb un discurs dur. En conseqüència, l’estat autonòmic havia de quedar tancat, sense marge per evolucionar. I si havia d’evolucionar, seria cap a enrere. El PP va deixar d’estar acomplexat pel seu passat franquista i es va fer indigerible per a la societat catalana, i poc a poc l’equidistància pujoliana es va anar fent inviable. A partir d’aquell moment ja només es podria jugar a pilota amb el PSOE, que passava a ser el mal menor i l’únic soci possible, cosa que treia tota la força negociadora a Catalunya. El mètode Pujol havia mort, i amb ell van començar a morir tots els equilibris i sobreentesos del joc autonòmic sortit de la Transició, acabats de rematar cruelment amb la sentència del Constitucional sobre l’Estatut. Aquell 27 de juny de 2010 va morir el pacte constitucional a Catalunya i la praxi catalanista dins d’Espanya es va quedar sense full de ruta: ni peix al cove ni reforma estatutària. Des d’aleshores, els polítics catalans van a Madrid sense cap Teoria General mínimament sòlida al darrere i se’ls veu més perduts que un pollastre sense cap per la Castellana. Ni el peix al cove és possible quan només es pot jugar amb el PSOE, ni l’estat espanyol vol fer un pacte constitucional nou, ni el catalanisme, mutat en independentisme, ha tingut la capacitat i la força per fer sortir el país de la gàbia en què s’ha convertit l’Espanya post Estatut. Som aquí, i no passa res si els nostres líders –tots, també els que més criden i gesticulen– reconeixen que no tenen ni idea de per on se surt d’aquesta cova. Vés a saber, potser fer-ho seria el primer pas per començar a arreglar-ho.
