La intolerable invasió d’Ucraïna i les consegüents sancions de la comunitat internacional contra el règim rus han tornat a fer evident la dependència europea dels combustibles fòssils provinents de tota mena de satrapies. Molt especialment s’ha remarcat la necessitat d’Alemanya d’abastir-se de gas rus, essent un país on la meitat de les llars s’escalfen amb aquesta font d’energia. Més del 55% del gas que gasten els teutons prové de Rússia, així com el 42% del petroli. Els percentatges eren menors fa una dècada. La cancellera Angela Merkel va fomentar el comerç energètic amb el règim de Putin, fins al punt d’impulsar un gasoducte pel fons del mar Bàltic per unir Rússia amb Alemanya sense haver de passar per pel territori de cap altre estat. La infraestructura encara no està en funcionament però, si s’acaba posant en marxa, suposarà una passa de gegant en la direcció d’augmentar el comerç energètic amb la Federació Russa.
Mentre la situació internacional és més o menys plàcida aquestes servituds passen desapercebudes pel gran públic. En canvi, en el context actual sabem amb pèls i senyals que no és tan fàcil prescindir dels negocis del megalòman exagent del KGB. Amb pocs dies de diferència hem pogut llegir com l’empresa promotora d’aquest gran gasoducte que citàvem al paràgraf anterior anomenat “Nord Stream 2”, està al límit de la fallida. La companyia, amb seu a Suïssa però essent una filial de la gasística pública russa Gazprom, s’ha vist directament colpejada per les sancions econòmiques impulsades per Occident i per la suspensió d’Alemanya de l’aprovació final del projecte. A més, s’ha conegut que Alemanya ha decidit accelerar la construcció de dues terminals de regasificació que s’utilitzaran per importar gas liquat amb vaixells. Ara tot són corredisses.
També hem reprès l’interès en el gasoducte Martorell-Figueres, les obres del qual es van detenir quan s’havia desplegat fins a l’altura d’Hostalric, que havia de servir per fer arribar el gas del nord d’Àfrica cap a França i, per tant, suposaria una via de subministrament a Europa alternativa a la russa. De fet, la reducció de la dependència respecte Rússia ja era un dels objectius inicials, tal com es pot llegir en fonts anteriors al 2014, és a dir, prèvies a l’inici de les hostilitats a la zona d’Ucraïna. Disposar de dues grans entrades de gas permetria obrir o tancar claus de pas a conveniència, tot i que malauradament tampoc podem augurar una estabilitat perpètua a la zona del Magreb.
Els dilemes morals que plantegen les transaccions econòmiques amb una Rússia sota un règim autocràtic i imperialista també sorgeixen -i han sorgit periòdicament- en relació amb altres tiranies. Entre els quinze països amb més reserves de petroli del món només dos estan entre les trenta primeres democràcies mundials segons l’índex anual elaborat per The Economist. Alhora, onze d’aquests estats són classificats directament com a règims autoritaris.
Conflictes com l’actual, juntament amb la crisi mediambiental provocada pel canvi climàtic, ressalten la necessitat d’apostar decididament per les energies renovables. No es tracta només de resoldre els greus problemes que patiran les generacions futures d’arreu del globus –essent aquesta una raó d’un pes severíssim-, sinó d’anar esbossant una resposta a la realitat geopolítica més immediata.
Per fer-ho possible, caldrà tenir clar que el benestar col·lectiu, el sosteniment de la democràcia i la protecció enfront de règims criminals passen indefectiblement per haver de fer esforços i sacrificis significatius. Mentre no ens en fem càrrec, cada gran projecte per generar energia amb fonts naturals desperta les habituals protestes NIMBY –“not in my back yard”– apel·lant a la contemplació del paisatge. Haurem de pensar quina vista ens agradaria més que oferís la nostra finestra: o molins de vent i plaques solars, o bé tancs, explosions i soldats.
