En Villarejo és el sicari major de les clavegueres de l’Estat, aquelles que vetllen per mantenir el Règim del 78 dempeus. Ho ha estat durant més de quaranta anys, sempre a les ordres del govern de torn, socialista o popular; tant era, tant és. El famós comissari ha desenvolupat un entramat d’espionatges, falsificacions, informes apòcrifs que passaven per policials, xantatges, extorsions, notícies falses per desacreditar enemics i blanqueig de capitals. Segur que em deixo algun que altre delicte més, disculpeu-me. Si calia embrutar-se les mans, doncs en Villarejo se les embrutava, sense miraments, però protegint-se les espatlles sempre, que burro no és. Sí, hi havia una part de servei a la pàtria en tot això, però els sicaris, gratis tampoc treballen.
Quan el van detenir, el novembre del 2017, acusat dels delictes de blanqueig i organització criminal en el marc de l’operació Tàndem, una habitació secreta a casa seva va desvelar quaranta terabytes d’informació encriptada. Per fer-nos una idea de la magnitud dels arxius recopilats, equivaldria a unes dues mil wiquipèdies, ara mateix l’enciclopèdia més gran del món, amb textos, vídeos, imatges i àudios. Una ingent quantitat d’informació de les seves feinetes para-policials. Tota metòdicament ordenada, per fer caure dissidents polítics, però també per autoprotegir-se, que si les clavegueres van molt plenes cal poder fer saltar les tapes. Ara la merda desborda el clavegueram.
L’excomissari ha confessat tenir set còpies de tot, tres d’elles a l’estranger, que van sortint poc a poc i per episodis, per si a algú li passa pel cap la idea de destruir els discs durs, que ja sabem que a can PP hi ha precedents. Es calcula que hi haurà més de trenta peces separades obertes a l’Audiència Nacional un cop es puguin desencriptar totes les dades. Molts protagonistes no saben ni que van ser espiats per en Villarejo. Les sorpreses van saltant i els àudios que van sortint mereixen ser penjats a internet en format podcast. Crispetes per posar llum a la foscor, que diria en Carles Porta.
Per ara tenim la successió del dictador Obiang de Guinea Equatorial, Corina i el rei emèrit amb el sobresou de l’AVE de La Meca, els directius del BBVA i l’incendi de la torre Windsor a Madrid, Bárcenas i la corrupció del Partit Popular, les operacions Catalunya que es van muntar des del govern de l’Estat o, la més recent i d’actualitat, la peça Dina que pot portar a Pablo Iglesias davant dels tribunals. Hi ha molt rebombori mediàtic però poques novetats, doncs Carlos Enrique Bayo i Patricia Lopez porten anys destapant els diferents casos. Abans però, ningú els creia.
En el marc de la comissió d’investigació sobre l’operació Catalunya del Parlament, el 2017, ja es van dir moltes de les coses que surten ara. De fet, no és cap sorpresa comprovar que el Ministeri d’Interior va falsificar informes policials per tal de desacreditar el moviment independentista. De fet, és pràctica habitual que la justícia es basi en la literatura fantàstica dels informes policials per a condemnar a presó i exili a independentistes. La novetat ha estat verificar que personatges com Alicia Sánchez-Camacho i José Zaragoza, per exemple, van mentir en seu parlamentària sobre la seva implicació en la part de l’Operació Catalunya relacionada amb els Pujol i la banca andorrana. Això és delicte i quedarà impune. Omertà judicial com a pagament pels serveis a l’Estat.
Als Comuns i Podem ja els hi ho vam dir quan callaven davant la repressió: els propers sereu vosaltres. Ara el Vicepresident Pablo Iglesias, amb el cas Dina, és ostatge de les clavegueres. Tot salta en ple bloqueig de la renovació del Consell General del Poder Judicial i el dia en què Pedro Sánchez presentava el seu pla de reconstrucció amb fons europeus. Disculpeu, però les casualitats en política no existeixen. El cop d’estat judicial va més enllà de l’independentisme. Ara la remor de togues persegueix a Podem, per fer caure el govern i que torni la dreta.
Els socialistes poden seguir el joc de les clavegueres de l’Estat, o poden optar per un mandat més democràtic. Igualment, Podem pot seguir fent la vista grossa amb la justícia espanyola, sobretot quan aquesta ataca l’independentisme, o pot plantar-se, ara que els toca a ells. Malauradament, sembla que Pablo Iglesias, negant que s’ha imputat i condemnat gent per les seves idees, ha triat negar l’existència de la resta de víctimes de la persecució ideològica vigent a l’Estat. I això que si ens ajuntéssim contra la persecució judicial sortida de les clavegueres, seriem més forts. Malgrat tot, nosaltres serem al seu costat, contra el Règim.
