No cal enganyar-se, el nus que ha impedit la investidura en aquest primer intent –i que molt probablement el tornarà a impedir dimarts– és molt difícil de desfer, perquè no es tracta d’un desacord estratègic, sinó que és sobretot una qüestió de poder. De cessió de poder. Per entendre-ho bé, cal que ens situem en el mes de novembre de 2017, que és quan es prenen les decisions que han marcat i marquen la política catalana, sovint bloquejant-la com s’està veient aquests dies.
Al novembre del 17 Carles Puigdemont acabava d’arribar a Bèlgica. Iniciava el seu exili després d’haver estat President de la Generalitat en representació de Junts pel Sí, una coalició de CDC (partit on ell militava), ERC i independents, i després d’haver liderat institucionalment el referèndum de l’1 d’Octubre i la fallida DUI del 27 d’octubre. L’exili arribava, però, amb una nova data marcada en el calendari, molt immediata: les eleccions al parlament del 21 de desembre, convocades pel govern espanyol fent ús de l’article 155.
En molt poc temps, Puigdemont va haver de prendre una decisió que ho ha condicionat tot, per bé o per mal. El president de l’1 d’octubre tenia dues opcions. La primera, donar-li al seu exili un caràcter 100% institucional (president de tots, apartidista) i dedicat exclusivament a la internacionalització de la causa catalana, deixant la política catalana en mans dels partits polítics de l’interior. La segona, articular i liderar el seu propi espai polític i compatibilitzar la institucionalitat (presidència a l’exili) amb la lluita partidista dins de Catalunya. Totes dues decisions eren legítimes i tenien avantatges i inconvenients, tant per a ell com per al país. Puigdemont va triar la segona i en temps rècord va crear una candidatura nova (Junts per Catalunya), va encapçalar la llista del 21D amb una campanya centrada exclusivament en la seva figura, i va guanyar les eleccions.
Quan Puigdemont va triar aquest camí va lligar la seva sort política als èxits i als fracassos del seu partit com qualsevol altre líder polític, convertint les altres forces independentistes en rivals electorals. És el que passa quan baixes a l’arena electoral, que no pots demanar un tracte especial. Allà baix en la pugna partidista tothom és igual, tothom té dret a colpejar i tothom corre el risc de ser colpejat. Després d’haver guanyat a les urnes les dues vegades que ha encapçalat la llista de Junts (21D i eleccions europees), Puigdemont va decidir tornar a liderar la llista del seu partit el 14F. Però aquest cop va perdre i va guanyar Aragonès (ERC).
La situació és nova per a Junts i li provoca un vertigen comprensible, perquè és un partit farcit de gent molt acostumada a manar, des de 1980. El lideratge institucional del procés ha estat sempre a les seves mans. Va començar amb Mas. Mas va designar Puigdemont. I Puigdemont va designar Torra. Una seqüència de lideratges avalada per victòries a les urnes. Ara, per primera vegada, els toca passar el testimoni de la presidència de la Generalitat a algú d’una altra força política, amb la qual no només hi ha divergències estratègiques sinó també una relació tan dolenta que es podria qualificar de tòxica. Amb una conseqüència afegida: amb la presidència de la Generalitat en mans d’un altre partit, per força Waterloo perd protagonisme i poder en els afers interns de Catalunya, i això costa molt de pair. És per això que la negociació s’ha encallat en el paper del Consell per la República, un organisme fet a la mida de Junts i de Puigdemont (per a que el lector se’n faci una idea: nou dels quinze membres del seu Consell de Govern ampliat han fet campanya per Junts al 14F, incloent-hi el president i el vicepresident, dos han fet campanya per la CUP, un ha fet campanya per ERC i tres no s’han manifestat).
És evident que l’independentisme no se’n sortirà si no és capaç d’acordar una estratègia conjunta i si no té un espai operatiu de coordinació fora dels focus mediàtics i blindats de les batalletes partidàries del dia a dia. Però es digui Consell per la República o Estat Major, i es reuneixi a Waterloo, a Perpinyà o a Montcada i Reixac, no té cap sentit que l’òrgan de coordinació/direcció del moviment no respongui a la representativitat emanada de les urnes. Qualsevol altra cosa seria dir que el vot dels independentistes no val per a res.
Al mateix temps, si algú està pensant en aprofitar els resultats electorals per “matar” Puigdemont o per fer-lo fora de l’equació, aquest algú és un insensat o un sectari, o segurament totes dues coses. No només perquè Puigdemont és el líder d’un espai polític amb un suport evident a les urnes dins de Catalunya, sinó perquè és un dels principals actius compartits de l’independentisme, tant en la lluita legal/judicial amb l’estat en les instàncies europees com en el seu paper crucial en la internacionalització de la causa. Igual que Puigdemont no pot pretendre manar sobre el procés com si hagués guanyat les eleccions, ERC no pot pretendre ignorar-lo o bandejar-lo. Serà molt difícil un acord, però no és impossible.
91 
63 
