Un agent de la policia espanyola que ha declarat davant el Tribunal Suprem, al judici del Procés, explicava que quan anaven als col·legis electorals a impedir que es votés la gent els insultava i els mirava amb cara d’odi. I deia, com sorprès: “Semblava que els dolents érem nosaltres”. Aquesta frase denota molt bé l’actitud amb que policies i guàrdies civils van actuar a Catalunya l’1-O. L’imaginari que els comandaments policials i polítics van crear al voltant dels agents que van actuar a primera línia era aquest: s’ha d’anar a restituir una legalitat que uns dolents (més de dos milions de persones de totes les edats) havien creat.
En ple segle XXI, i amb les xarxes socials que retransmeten en temps real la vida, ja és impossible sostenir segons quins relats. El relat de la violència, una de les bases de la rebel·lió, ja no s’aguanta per enlloc. I a vegades sembla que els agents que fan de testimonis al judici hagin estat degudament alliçonats per dir les mateixes coses: que els insultaven, que els agredien amb cops de peu i de puny, que els tiraven coses, que els miraven amb unes cares d’odi que només havien vist al País Basc, que ells no van actuar violentament, que només van defensar-se de turba, de la massa, que el clima era de molta hostilitat, de molta violència i de molta agressivitat… Tots han repetit les mateixes expressions. Sembla com si els responsables intel·lectuals d’aquest actuació volguessin que a mida d’anar-ho repetint, el tribunal s’ho acabi creient.
La prova documental, és a dir, els visionats dels vídeos, demostrarà el contrari. Ara bé, no és el mateix veure uns vídeos amb l’única connotació del que ensenyen les imatges, que veure’ls –fora de tot context—i condicionats pel relat dels policies i guàrdies civils.
De moment, està clar que en algun despatx es va decidir després del 9-N que calia acumular informació sobre els moviments sobiranistes i independentistes. Ho va reconèixer el tinent coronel de la Guàrdia Civil, Daniel Baena –instructor de tots els atestats– quan va dir que el fiscal en cap de l’Audiència Nacional –llavors Javier Zaragoza, avui un dels fiscals de la causa al Suprem—va ordenar el 2015 –dos anys abans del referèndum– que es busquessin proves de sedició, rebel·lió i malversació.
També està clar que només es podrà demostrar la rebel·lió si es prova que hi va haver una conxorxa entre el govern de la Generalitat, les entitats sobiranistes, els Mossos i la massa tumultuària que va prendre els carrers. Res de tot això, de moment, s’està demostrant: el Govern va actuar políticament complint un mandat electoral públic. Les entitats sobiranistes van articular una reivindicació pacífica i ciutadana al carrer a favor d’un referèndum i en cap moment van cridar a la violència, al contrari. Els Mossos, segons el relat del major Trapero i dels seus màxims ajudants, es van posicionar en contra el referèndum, el van desaconsellar i van dir que no desobeirien la llei. I per últim, ni hi va haver massa tumultuària que prengués els carrers, ni res que s’hi assembli. La gent va sortir al carrer a votar. Amb una actitud cívica, amb vocació de ser festiva però que es va espatllar per la violència policial.
I aquesta és la clau de tot. Hi ha tres qüestions no resoltes que poden explicar moltes coses:
Per què el coordinador de tot el dispositiu policial de l’1-O, el tinent coronel de la Guàrdia Civil, Diego Pérez de los Cobos, critica el desplegament dels Mossos durant l’1-O quan, segons els màxims comandaments de la policia catalana, ell mateix el va validar?
Per què als comandaments operatius de les forces de seguretat que van actuar sobre el terreny durant l’1-O els van amagar que les ordres de la jutgessa i del Ministeri de l’Interior parlaven de no alterar la convivència, de no posar en risc la integritat dels votants ni el de policies i guàrdies civils, de replegar-se a posicions segures en cas de veure grans concentracions i comunicar-ho als Mossos d’Esquadra? I, el més important, perquè no els van dir que la seva actuació seria subsidiària i a requeriment de Mossos d’Esquadra?
I, per últim. Per què la matinada de l’1-O Pérez de los Cobos va decidir –de facto- que la policia espanyola i la Guàrdia Civil tiressin pel dret sense tenir en compte els Mossos?
Aquestes preguntes necessiten respostes. Sobretot, perquè l’imaginari que les acusacions (Fiscalia, Advocacia de l’Estat i VOX) volen instaurar el dia del referèndum és que la massa va generar violència i enfrontaments amb les forces policials, i que l’actitud dels Mossos va ser passiva, contemplativa i col·laboracionista.
Curiosament, uns dies abans del referèndum, en una reunió a la Generalitat entre una part del Govern i la cúpula dels Mossos d’Esquadra, el president Puigdemont va dir que si hi havien disturbis i violència l’1-O es pensaria si feia una Declaració Unilateral d’Independència (DUI). El comissari del Mossos, Ferran López, va dir al judici que ell mateix va informar d’aquesta trobada al coordinador Pérez de los Cobos.
Nota a peu de pàgina. Convé no oblidar a aquelles persones que són a la presó o a l’exili per haver facilitat que els catalans votessin: Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Jordi Turull, Joaquim Forn, Josep Rull, Raül Romeva, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Toni Comin, Lluís Puig, Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Marta Rovira i Anna Gabriel.
