L’acusació de rebel·lió per a tots els líders independentistes consagrada per la fiscalia torna a trencar la baralla. Els minsos senyals d’acostament entre el govern de Pedro Sánchez i part de l’independentisme han quedat novament esberlats. I un altre cop s’obre un nou escenari que ja és vell, ja és conegut. Quan semblava que hi havia un tímid acostament per, com a mínim, desescalar la tensió política, la fiscalia ha tirat per terra aquesta possibilitat. Això demostra que el ‘Deep State’ espanyol és molt més fort, i sobretot poderós, que no pas la persona que hi ha a La Moncloa, sigui del partit que sigui.
Les institucions espanyoles han comès avui un nou acte de poder davant la possibilitat que tremoli el bé sagrat pel qual existeixen: la unitat d’Espanya. I això és tradueix en l’erràtic moviment del govern espanyol que, intentant no trencar definitivament els ponts, ha pretès disfressar com a gest la petició de l’Advocat de l’Estat; aquesta cosa de descartar rebel·lió però posar-hi sedició. Un posicionament inútil per commoure ERC i PDeCAT al Congrés, una claudicació a ulls del PP, C’S i Vox, que ho consideren poc menys que una traïció.
Ara bé: que Pedro Sánchez es pensés que amb el canvi de rebel·lió per sedició n’hi hauria prou per continuar negociant amb el Palau de la Generalitat només pot suposar dues coses: o un desconeixement del canvi de paradigma que hi ha hagut a Catalunya els últims anys (i per tant una greu incompetència pel càrrec que ocupa) o una nova mostra de paternalisme camuflada amb aires de magnanimitat. Si el govern de Puigdemont va trencar l’ordre constitucional, l’advocacia de l’Estat hauria d’haver fet com la fiscalia i anar amb tot a l’acusació. Si el 28 d’octubre del 2017 tot continuava igual, senyal que no va passar res i per tant l’Estat hauria hagut de retirar les acusacions i per tant obrir, com a bon estadista, un nou escenari polític net de qualsevol càrrega judicial i penitenciària: no hi ha carrer del mig.
Quan es deia, ja fa temps, que s’havia passat un punt de no-retorn era per dies com avui. L’època de d’obtenir un 15% de l’IRPF a canvi de renunciar a les matrícules amb distintiu català s’ha acabat. Ja no es bescanvien els Mossos a les carreteres per un Aznar a la Moncloa. Tot això, que en el seu temps deuria tenir el seu sentit, ja ha acabat. A Espanya ja només li queda una opció per no perdre Catalunya: oferir-li un nou estatus polític orgànic i sotmetre’l a votació. A Catalunya ja hi ha una majoria bloquejant que no accepta menys que això. I evidentment, aquesta nova fase històrica ja no inclou el canvi de cromos de rebel·lió per pressupostos. O es parla de l’àlbum sencer, o res. Més que res perquè el peix del cove ja està podrit.
