L’ésser humà és sens dubte l’animal més fascinant del planeta. Fascinant per la seva admirable capacitat d’enraonar i estimar, però a l’hora de convertir-se en un monstre sense cap mena d’empatia ni pietat. Un monstre que només es preocupa pel seu ego, per alimentar falsos relats i necessitats que ell mateix es va creant. Un monstre que no li preocupa gaire la sostenibilitat del planeta ni de les generacions futures, i encara menys de les vides destruïdes i ofegades que avui pot contemplar en directe des de la pantalla del mòbil. Un monstre capaç de convertir l’odi en una eina de poder.
La complexitat de l’ésser humà, amb totes les seves virtuts i defectes, ens obliga a qüestionar-nos permanentment, a meditar sobre les nostres accions. Massa sovint, em fa l’efecte que, com a societat, estem bescanviant la nostra capacitat d’autocrítica i el nostre esperit crític -es a dir la nostra capacitat d’abraçar els matisos- per una mena de capitulació davant d’una cultura del xoc hipermediatitzada que ens limita com persones. Sabem molt bé que no tot és blanc i negre, però pensem i actuem com si ho fos. Busquem l’autoafirmació quan el que més necessitem és autocompassió.
I un dels símptomes més preocupants que hem viscut aquest 2019 és el procés de normalització dels moviments d’extrema dreta a escala mundial. Si ens hi fixem, tots en tenen en comú la negació absoluta d’aquells que no combreguen amb la seva ideologia. S’alimenten d’aquella por tan irracional que, un cop entre en contacte amb la ignorància, genera un clima d’odi que no deixa lloc al raonament. I el més trist de tot plegat és que aquest procés de normalització de l’extrema dreta està en molts casos vehiculat per mitjans de gran abast, però també pels nostres veïns i veïnes a través de les xarxes socials.
El cas és que no podem deixar que aquesta por s’acapari de la nostra capacitat d’enraonar i empatitzar. La por forma part de la nostra humanitat, sí, però a través de la nostra capacitat d’enraonar i empatitzar, podem convertir-la en una energia benefactora. Allà on l’odi s’intenta instal·lar, la nostra responsabilitat com a ciutadans és no deixar-li l’espai que vol ocupar. Paral·lelament, hem d’acceptar d’alguna manera que el caos forma part de la vida i que allò que ens fa millor o pitjor persones és com l’afrontem i amb quina actitud. Assumir aquesta petita contradicció és probablement una tasca difícil. Però ningú va dir que la vida havia de ser fàcil.
