A vegades les declaracions que fem no descriuen només el que expliquem verbalment sinó que ens ajuden a definir el que pensem. Quan passa això és un privilegi perquè les paraules poden estar equivocades o ser mentideres però són autèntiques quan defineixen qui som i quin és el nostre marc mental. Exactament això és el que ha passat amb les explosives declaracions del líder del PSC, Salvador Illa, al Diari de Girona. Aquest cap de setmana ens ha fet treure el cafè pel nas explicant-nos que “els darrers deu anys són els pitjors dels últims 300 anys de la història de Catalunya”.
Òbviament, moltíssima gent s’ha posat les mans al cap esparverada perquè un aspirant a presidir el país consideri pitjor el referèndum i el moviment social i polític vinculat a l’independentisme que no pas 3 segles de repressió, afussellaments, dues dictadures, diverses revoltes populars violentes, una epidèmia de febre groga, un president executat, la Guerra Civil i les massacres d’ETA. Repassar un per un els terribles esdeveniments del país que són objectivament pitjors que El Procés és innecessari (a banda que ja ho han fet periodistes i mitjans diversos des d’ahir al migdia). La clau no és que el senyor Illa desconegui la història de Catalunya, sinó on posa el focus el “president del govern alternatiu”.
Salvador Illa té raó si ho mirem des de la seva perspectiva. Aquests darrers 10 anys s’ha posat en joc, segurament més que mai, la unitat d’Espanya. Ha existit un risc real de ruptura, d’independència, i, sobretot, s’ha guanyat la batalla ideològica. És a dir, durant aquests deu anys dos milions de votants han metabolitzat definitivament la necessitat (la urgència, diria jo) d’aconseguir la independència. El canvi mental i emocional d’una gran majoria de ciutadans ha estat històrica. Mai abans, en els darrers 300 anys d’història de Catalunya, la independència havia estat una proclamació tan transversal, efectiva i seriosa. Els catalans han reivindicat tota meva de canvis, reformes i opcions polítiques però mai la independència havia esdevingut la concreció específica i irrenunciable a totes aquestes reivindicacions. Salvador Illa té raó, mai abans Espanya havia estat tan en risc. Mai abans hi havia hagut una consolidació tan ferma i ben articulada de l’independentisme. Tan poderós que traspassa terrenys ideològics o de procedència cultural. I el factor més important de tots i allò que valida absolutament el terror de Salvador Illa: mai abans, en 300 anys, l’independentisme havia estat hegemònic i pacífic. Mai no s’havia vist una força tan ben forjada i sense cap brot violent.
Salvador Illa té raó des del seu punt de vista. Des de la idea que l’independentisme pacífic és un monstre perquè és indestructible. És “millor” per Catalunya, segons el senyor Illa, una revolta violenta, una guerra civil, una dictadura o una epidèmia de febre groga, perquè cap d’aquestes coses posa Espanya contra l’espasa i la paret. Ara bé, el moviment dels darrers deu anys ha fet caminar Espanya pel precipici. Evidentment, per algú com Salvador Illa, és el pitjor que pot passar en tres segles d’història.
