Durant la Guerra de Successió diverses poblacions dels Països Catalans van ser incendiades per les tropes borbòniques. Un dels casos més sonats és el de Xàtiva, al País Valencià, que encara avui els seus habitants recorden aquella salvatjada prenent el malnom de “socarrats” i mantenint de cap per avall un quadre del salvatge monarca. A Catalunya van patir una sort similar localitats com Arbúcies, Prats de Lluçanès, Lleida, Sallent, Manresa, Vilanova i la Geltrú o Caldes de Montbui. A Barcelona, després de la caiguda de la ciutat, els habitants del barri de la Ribera van ser obligats a enderrocar les seves pròpies llars. Com a culminació d’un conflicte que va provocar més d’un milió de morts arreu d’Europa, Catalunya i els altres territoris de la Corona d’Aragó perdien les seves pròpies lleis i s’iniciava una persecució contra la cultura catalana.
Per exemple, el 1768 es prohibia oficialment l’ús del català a l’escola i als jutjats i el 1799 es feia el mateix amb les representacions teatrals. També durant aquell segle XVIII, concretament l’any 1789, esclataven a Barcelona i altres ciutats catalanes els “rebomboris del pa”, unes revoltes ocasionades per una crisi de subsistències i l’augment dels preus dels aliments més bàsics. L’episodi va acabar amb deportacions, execucions i esquarteraments de gent humil que havia gosat protestar reivindicant poder cobrir les seves necessitats més bàsiques.
El segle XIX es va estrenar amb un nou conflicte bèl·lic, la Guerra del Francès, que es va allargar entre 1808 i 1814 entre setges, guerra de guerrilles, abusos i saquejos. La centúria seria prolífica en guerres. Tres Guerres Carlines, la segona de les quals, dita també Guerra dels Matiners, va desenvolupar-se gairebé exclusivament a Catalunya. El 1842 la ciutat de Barcelona va ser bombardejada des del Castell de Montjuïc sota la regència d’Espartero amb la intenció de sufocar una revolta contra la seva política lliurecanvista. Més de 400 edificis van quedar destruïts i desenes de persones van morir. L’any següent, el 1843, la capital tornava a ser bombardejada per acabar amb la revolta de “La Jamància”.
El 1854 Catalunya patia una epidèmia de còlera, una malaltia que va entrar pel port de Barcelona i es va estendre cap a altres poblacions del país, matant milers de persones. Vint anys abans s’havia viscut un episodi similar després de l’arribada d’un vaixell francès, provocant més de 3.000 morts només a la ciutat de Barcelona. Encara més estralls: la fil·loxera arriba al Penedès pels volts de 1883, matant en poc temps la totalitat de la vinya catalana i abocant a la misèria moltes famílies pageses. Tot això acompanyat d’altes taxes d’analfabetisme, problemes higiènics fruit de l’amuntegament a causa del procés d’urbanització i una creixent conflictivitat social a causa de la industrialització, amb sous de misèria i treball infantil com a pràctiques habituals. Els obrers morien com mosques.
Passem al segle XX. El 1902 una vaga general, iniciada a Barcelona i estesa cap a altres ciutats industrials del país com ara Sabadell, tenia per voluntat exigir la jornada laboral de 9 hores. La resposta del govern va ser decretar l’estat de guerra i reprimir-la severament provocant 12 morts, desenes de ferits i centenars d’empresonats. El 1905 un grup de militars va assaltar la redacció del “¡Cu-Cut!” i “La Veu de Catalunya” després de veure publicada una vinyeta que feia befa de les derrotes de l’exèrcit espanyol. El 1909 va esclatar a Barcelona la Setmana Tràgica, després que el govern espanyol intentés embarcar reservistes cap a la Guerra de Melilla. El sentiment d’injustícia d’haver d’anar a perdre la vida en un absurd conflicte colonial va portar a uns avalots que es van estendre a diverses ciutats catalanes.
La repressió no es va fer esperar i els enfrontaments van acabar amb més de 100 morts i més de 400 ferits. En acabat es van dictar encara 17 penes de mort, de les quals se’n van aplicar 5, entre elles la del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia que no hi havia tingut res a veure. El 1923 el general Miguel Primo de Rivera, amb la connivència del rei Alfons XIII, va aprofitar el seu càrrec de Capità General de Catalunya per impulsar un cop d’estat que duria a una dictadura de caràcter ultradretà que va durar fins el 1930. Va suposar el desmantellament de la Mancomunitat de Catalunya, primer intent d’autogovern del país després de la desfeta de 1714, i una repressió continuada contra la cultura catalana i els drets socials i polítics. 1936: després d’un aixecament colpista de militars feixistes comença la Guerra Civil que suposaria la pèrdua de 150.000 persones per a Catalunya, entre morts i exiliats, i uns nivells de destrucció mai vistos fins el moment. Els bombardejos de l’aviació italiana contra ciutats catalanes i l’acarnissament posterior contra els perdedors, amb afusellaments, empresonaments i camps de concentració són algunes de les lamentables estampes d’un conflicte cru i despietat. Encara avui més de dos milers de persones són considerades desaparegudes a Catalunya, sense haver tingut dret ni a una sepultura digna. Amb la victòria franquista, es va instaurar una dictadura de caràcter feixista que va durar gairebé quaranta anys, durant la qual es van suprimir drets de manera sistemàtica i es va perseguir la cultura catalana buscant recloure-la a un espai estrictament folklòric. La postguerra va suposar la misèria, la fam i la corrupció generalitzada i sistèmica.
Amb tot això, el candidat del PSC a les darreres eleccions catalanes, el diputat Salvador Illa, va expressar al Diari de Girona que “és molt important que passem pàgina a deu anys que, no exagero, han estat els pitjors dels últims tres-cents de la història de Catalunya”. Com que ell mateix remarca que no exagera, haurem d’interpretar que ho pensa sincerament. S’ha d’estar molt imbuït pel fanatisme nacionalista per pensar que l’auge de l’independentisme democràtic és pitjor que la fam, les bombes, els saquejos, els afusellaments, les epidèmies i les guerres. S’ha de ser especialment malintencionat per menystenir el patiment de milions de persones, algunes de les quals de generacions prou recents i encara vius, per fer-ho venir bé per a la teva propaganda esbiaixada. Per tot això, Salvador, dimiteix i demana perdó.
