Ja no escriu en aquest diari perquè alguns criteris han canviat, però també perquè ella ha esdevingut en poc temps una veritable protagonista de la política. Ara fa dies que no la veiem muntar mullader, perquè Reagrupament ha decidit esperar i veure, però en part també perquè la Rut té una idea de la política allunyada de la recerca de micros, de càmeres i de menjadores. Un apunt: qui vulgui buscar en aquest article dinamita contra els fidels a la línia actual d’ERC, poden rebuscar a l’hemeroteca i hi trobaran el meu primer article en aquesta secció de “la Catalunya real”: anava dirigit a la Marina Llansana. Des de la discrepància però també des del reconeixement i la sintonia d’objectius.
La Rut, deia, treu hores d’on pot per a incidir en la política del seu partit i per a corregir el que considera un mal rumb per al país. Roba les hores al vespre, a la família i al lleure. No cobra ni d’ERC ni del govern, no s’ha plantejat la política com un modus vivendi. L’avantatge amb què juga la Rut és aquesta normalitat, aquest posat tan ambiciós com humil, i sobretot aquesta immensa seguretat en allò que pensa. Si està convençuda de la seva opció, no és només perquè cregui que resultarà vencedora: és perquè ho sap. Té una sorpenent (i quasi insana) moral de victòria, tant pel que fa a la superació de l’actual estratègia d’ERC com pel que fa a la futura independència de Catalunya. Existeix encara una raça de fe insubornable, en el nostre país, una raça de sobiranisme decidit que es troba en alguna gent d’ERC i en alguna gent de CiU, generacions determinades a no deixar passar més generacions. Gent convençuda de l’èxit de l’aposta, només que alguns líders se la creguessin de debò. Els de Reagrupament van créixer arran de les excessives incoherències de l’actual Esquerra, i això els ha valgut l’etiqueta de puristes. Una etiqueta a la qual farien bé de no escoltar, sobretot si tenim en compte les últimes paraules d’Obama: “rebutgem com a falsa l’elecció entre la nostra seguretat i els nostres ideals”. O, dit a la manera de Franklin, “qui sacrifica la llibertat en nom de la seguretat, no mereix ni la llibertat ni la seguretat”.
La Rut i jo ens entenem amb facilitat perquè parlem llenguatges germans, i perquè no fa excessives derivacions cap al llenguatge esquerranós: parlem de consciència nacional més que no pas de consciència de classe, més de nacionalisme que de catalanisme, més de llibertat que de justícia, i més de treball que de partits. Ella discrepa del meu “sí” a l’actual Estatut però sap perfectament que no és aquest el tema. I que el tema, ara mateix, ni tan sols és la independència: el tema ara és el de recuperar el rigor i la seriositat perdudes a cops de tacticisme i de barroeria. Encara falta tocar fons perquè això pugui succeir, i per això Carretero fa tan bé de no plantar cara a Puigcercós davant les properes cites electorals. Carod també faria santament.
