Em fa certa pena que els polítics independentistes del Parlament no hagin organitzat una roda de premsa per donar les gràcies als independentistes. És una mica trist que els nostres polítics escollits democràticament no hagin agraït l’enorme coratge, resistència, convicció i tossuderia dels ciutadans que segueixen exigint i defensant la independència cada dia. Penso que era bàsic que tots els líders dels partits s’unissin per dir “gràcies” i, encara més, que apareguessin públicament per posar-se al servei dels ciutadans que els han votat. Que sortissin després de la Diada i esperessin ordres dels ciutadans abans de decidir quins passos engegarà el Govern per assolir la independència del país. Què volen els independentistes als que representen els partits? Quin és el full de ruta que necessita el projecte de la independència? Què ha passat els darrers anys perquè la majoria independentista que vota partits independentistes i que ha aconseguit que l’independentisme sigui majoritari al Parlament, no se senti representada pels partits independentistes? Què s’ha torçat perquè la Diada es pugui resumir en les imatges d’un poble convençut i constant, i les imatges de polítics independentistes escridassats fins a nivells humiliants?
La ruptura entre la política que pretén gestionar el país diàriament i la gent independentista de carrer està en un punt de no retorn. Dues iniciatives amb les seves pròpies dinàmiques estan en marxa i és impossible que el resultat sigui satisfactori perquè tant els polítics com la gent es necessiten mútuament per assolir qualsevol objectiu a llarg termini. Per una banda la política ha desactivat la inèrcia revolucionària del Procés en un intent desesperat de rebaixar la tensió, pactar amb Madrid i fer política inmediata per salvar la quotidianitat. En paral·lel, l’independentisme ciutadà segueix convençut que res no compensa l’objectiu inicial (i únic) del moviment: l’estat propi, i manté una energia ferotge i contundent a l’espera que els polítics tornin a engegar l’enfrontament. Milers de ciutadans de totes les edats segueixen escalfant, preparats per tornar a la lluita quan algú els vulgui liderar. La Diada és una prova formidable que la gent segueix esperant. Els independentistes segueixen convençuts que la independència és absolutament possible però dubten, més que mai, que els polítics l’aconsegueixin. Dubten, de fet, que els polítics es plantegin fer cap esforç per aconseguir-la. I aquesta ruptura també es va fer palesa durant la Diada. Amb alguns casos especialment sagnants.
Cal posar en el centre de l’independentisme la gent de carrer que s’esforça per mantenir certa quota de dignitat. Perquè ara mateix la lluita ja no és per aconseguir l’estat propi avui o demà (com els dies posteriors a l’1 d’octubre) sinó per una mínima honorabilitat del moviment. L’independentisme se la juga de valent. És una qüestió de pura supervivència. Si la gent de base deixa que amaguin el procés sota capes i capes de realpolitik l’independentisme no es recuperarà mai de la sotracada. Afortunadament la desconnexió amb la política afavoreix els moviments ciutadans que han decidit fer via i ignorar el ritmes feixucs i insubstancials que han adquirit els líders parlamentaris. Gràcies per mantenir la flama encesa i que aquesta flama sigui una teia per assenyalar el camí.
