Aquesta és l’expressió que resumeix millor el resultat de l’entrevista de Sánchez i Torra. encara que sigui dubtós que Sánchez l’entengui en tot el seu abast perquè és una persona carregada de prejudicis, limitacions i parafernàlia típicament hispàniques. O és que el Sánchez que ara proposa molt diàleg i enteniment amb Catalunya no és el que anomenava “Le Pen” a Torra i volia reformar el Codi Penal per convertir l’ideologia independentista en delicte? Molt probablement creu que el MHP parla d’ell mateix, de la seva experiència i cicle vital, cosa que és veritat; però no és tota la veritat.
I ni aquella mitja veritat és en condicions d’entendre, tan gran és la diferència entre la política catalana i l’espanyola. Torra li va dir que no tenia res a perdre, mirant de fer-li entendre que està disposat a anar a la presó per les seves idees. Això és definitiu perquè, com ja han demostrat els dirigents independentistes, faran front a la repressió de tot tipus: les confiscacions arbitràries, les proscripcions, la brutalitat policial, els polítics tramposos, la guerra bruta, els jutges comissaris prevaricadors. És la peça clau de l’èxit: ningú no flaqueja al moviment. Ningú es fa enrere. La unitat es manté i no hi ha manera de trencar-la acumulant barbaritats inhumanes a l’estil del jutge Llarena, que arribat el moment haurà de respondre dels seus actes.
L’univers dictatorial i carcerari, peça essencial de tot govern de la dreta franquista a Espanya, ha fracassat. Ara l’administra el PSOE, que confia que serveixi si es canvia el tarannà i es somriu una mica més però es manté la mateixa actitud intransigent, irracional i injusta de negar els seus drets als catalans.
Però és que Torra no va anar a veure Sánchez a títol personal. No trobo res en Sánchez que pugui interessar a un home de la categoria del MHP. Va anar-lo a veure com a president de la Generalitat, com a president de Catalunya, i com a president de Catalunya aquesta expressió de “no tenir res a perdre” té molt significat, encara que Sánchez sigui incapaç d’entendre-la.
És Catalunya la que no té res a perdre i molt a guanyar. Posem-ho en termes simples de teoria de jocs. La reunió de La Moncloa ha esclarit les opinions: Catalunya vol l’alliberament dels presos polítics i el dret a l’autodeterminació. L’Estat espanyol s’hi oposa. Si Catalunya implementa la seva República independent i trenca d’una vegada amb la monarquia espanyola, fent valdre el mandat de l’1-O, del 27-O i la voluntat de més de dos milions de ciutadans, com correspon fer, quina serà la resposta de l’Estat espanyol?
La resposta possible comprèn una gamma que va de la molt improbable acceptació de la decisió catalans fins a un increment de la repressió, amb ocupació militar (la Guàrdia Civil és un institut militar), intervenció i anul·lació de l’autonomia catalana i empresonament o exili del govern de Torra. En realitat, aquesta última opció és tan improbable com la primera o més.
L’Estat espanyol no pot deixar marxar Catalunya sense més ni més perquè seria la seva ruïna. Però tampoc no pot reprimir-la com acostumava a fer, per a desconsol de l’oligarquia nacional-catòlica i els seus serfs de la pseudoesquerra espanyola, PSOE i Podemos. Europa no tolerarà l’ocupació militar de Catalunya ni un segon govern de la Generalitat a la presó, per molt que Borrell I “El Desinfectador” vulgui rentar el cervell a les instàncies europees.
És Catalunya la que no té res a perdre complint el mandat de l’1-O perquè en el fons, no sent independent, no té res. En canvi, té tot un món per guanyar amb la independència.
Això és el que Torra ha mirat de transmetre subtilment a Sánchez que, és clar, no ho entén perquè entre els dos, com entre els seus dos països -de què són una còpia-, les diferències són abismals. Torra, com els altres dirigents independentistes, és una persona de convicció i principis; Sánchez és un home de conveniències i llocs comuns. Uns estan disposats a anar a la presó i a l’exili per les seves idees; Sánchez no. I el més important: el projecte republicà independentista és majoritari a Catalunya, on més de dos milions de ciutadans van anar a votar independència resistint la repressió vandàlica de les forces franquistes, comandades per corruptes i criminals. I amb allò, van trencar amb Espanya. A l’Estat espanyol una cosa així és impensable. A les manifestacions espanyolistes de Barcelona hi van unes quantes dotzenes de fatxes d’autobus i entrepà a fer companyia a Iceta i Borrell i, en una consulta republicana a Vallecas, vota el 4,8% del cens.
Està tot dit.
