Milions de ciutadans han descobert aquesta setmana una cosa que no sabien, i és que el poder executiu té l’última paraula sobre l’agenda del Rei. Si el govern no considera convenient la presència del monarca en un acte, la Casa Reial ha d’obeir i quedar-se a casa. És una previsió derivada de l’article 64 de la Constitució.
Per algun motiu que no ha transcendit oficialment però que només pot tenir a veure amb el conflicte Catalunya-Espanya, el govern espanyol no ha volgut que el Rei estigués present en l’entrega de despatxos als nous jutges que es va celebrar ahir a Barcelona. És molt improbable que la raó fos el temor a disturbis (no hi havia res convocat i el carrer passa per un cicle baix, rematat per la COVID19), i s’especula sobre la imminència de la inhabilitació del President Torra i els efectes polítics que hauria pogut tenir la fotografia del Rei amb la cúpula del poder judicial en un moment com aquest.
Especulacions com aquesta se’n faran moltes els pròxims dies, però el fet incontestable és que la relació entre Catalunya i la monarquia espanyola s’ha degradat fins a convertir-se en un problema d’estat. Nomes cal veure quina ha estat la reacció dels jutges (“Viva el Rey!”), dels partits de l’oposició (exigència de dimissions enmig d’una escalada de la retòrica patriòtica), i sobretot de la pròpia Casa Reial, amb una trucada inèdita al president del CGPJ que ha obert una crisi pública mai vista des del restabliment de la democràcia entre el cap d’Estat i el poder executiu. Si un formalisme com l’absència del Rei en un acte ha provocat aquest terratrèmol, provin d’imaginar les conseqüències d’un indult als presos polítics catalans. Un indult, per cert, que el Rei estaria obligat a signar com a acte degut. Una bomba de neutrons política.
Catalunya és avui l’elefant al mig de l’habitació de la democràcia espanyola. Fins i tot en baixa forma i mancat de tota iniciativa política com ara, l’independentisme condiciona la vida política de l’estat i té una capacitat de desestabilització enorme. I no perquè tingui raó, això no importa massa a l’hora de la veritat. És perquè té vots. Vots que li donen majoria absoluta al Parlament i li permeten governar la Generalitat. Vots que el converteixen en decisiu a Madrid si es volen aprovar lleis i pressupostos. Vots que permeten els exiliats passejar-se pels passadissos del Parlament Europeu amb una acreditació de diputat al coll. Vots. És per això que costa entendre aquells que, dins mateix del moviment, fan befa de la necessitat de tenir-ne encara més, de vots. Si amb el 48% i barallat amb ell mateix l’independentisme és capaç de provocar crisis com la d’aquesta setmana, què no podria aconseguir amb un 55% i un rumb clar i consensuat?
