L’expressió “règim del 78” ha fet forat. Fou la mutació de les estructures franquistes en un sistema de monarquia parlamentària fingidament homologable a les democràcies europees. Els seus fonaments han gaudit (i gaudeixen) del vistiplau de la gran majoria de la població espanyola i amb uns tentacles que abracen la judicatura, la gran majoria dels partits polítics o els poders financers. Són el que guarden el poder del règim.
L’independentisme despistat també parla del règim del 78 com l’origen de tots els nostres mals. Però ignora càndidament que Catalunya també és víctima d’un altre ben nostrat que va néixer l’any 1980 i encara perdura. Tot comença quan Jordi Pujol accedeix al poder autonòmic i del no-res crea tota una estructura política a la seva mida. Segurament la frase que millor il.lustra aquest fet és aquella que li va dir a Lluís Prenafeta pocs dies després de ser investit: “la Generalitat som tu i jo”. A partir d’aquell moment es multipliquen tota mena d’administracions, empreses públiques i un entramat institucional que rep i distribueix una quantitat de diners inimaginable en un país que feia quatre dies vivia sota una dictadura. Allà comença la cultura de la subvenció, que no és res més que la compra de voluntats com a eina neutralitzadora de la dissidència.
En Pujol va jugar magistralment a favor dels seus interessos amb aquest nou paradigma. Sabia copsar les febleses de tots els seus rivals. Comunistes, socialistes, conservadors o liberals van passar de la clandestinitat a viure de l’erari públic. L’exercici col.lectiu de cinisme de tota la classe política va ser excepcional, car estaven convençuts que s’havien guanyat el dret a la menjadora després de “lliutar” contra la dictadura. Malgrat les disputes partidistes, tots protegien la seva parcel.la a còpia de no interferir en la dels altres. El quid pro quo esdevé la divisa de la política catalana, i per aquesta raó mai no es pot permetre l’entrada d’elements aliens al pacte tàcit establert. Qui ho intenta cal que s’estavelli contra un mur d’omertà que ningú sap ben bé ni on comença ni on acaba.
Com fa qualsevol règim, el del 80 també vol perpetuar-se. Com? Creant la seva pròpia pedrera d’assalariats. Sobretot, cal que de ben joves visquin de la mamella pública i que s’acostumin a la seguretat de la nòmina fixa. Per això, la fidelitat a un ideal no té gens d’ importància. Un dia es pot ser diputat socialista i comunista i l’endemà passar-se a la llista dels republicans o dels exconvergents. Els Maragall, Nuet, Alemany, Comín o Morral, entre molts d’altres, podrien fer una tesi doctoral sobre l’art del transfuguisme.
L’anomenat “procés” ha estat una teòrica transformació política amb flaire de revolució (s’ha parlat sovint aquests darrers temps de la “revolta catalana” amb motiu de l’1O), però les estructures de poder continuen sent les mateixes i els seus elements essencials no han variat en absolut. És política lampedusiana en estat pur: canviar-ho tot aparentment perquè tot segueixi igual.
No és estrany doncs que els continuadors del règim del 80 se sentin avui totalment legitimats per fer i desfer com els vingui de gust. Igual que els seus homònims espanyols del 78, han fet de l'”enchufe” el mecanisme per elaborar les llistes electorals. Germanes, parelles, amics o advocats dels principals dirigents dels partits tenen un escó i un sou garantit sense que ningú s’escandalitzi. El nepotisme sempre és un dels pilars que aguanten un règim, i el que tenim a casa no és cap excepció. Ben mirat, els llaços grocs no ens deixen veure el bosc de les nostres misèries.
