Això de la Casa Gran té un preu molt més elevat que el previst per als militants de tota la vida de CDC. Es parla d’aposta arriscada, de nomenament trencador, de superació dels límits tradicionals del funcionament dels partits: és tot això, en efecte, i és una cosa més.
És l’admissió de la discrepància dins de les pròpies candidatures. El nomenament d’en Tremosa és saludable perquè agafa la línia de modernitat que tot partit necessitaria avui: l’abandonament del dogmatisme. Si el candidat va ser contrari a l’Estatut per assumptes de finançament, no per això se li tancarà la porta. És a dir, el missatge és que CiU assumeix que no és perfecta ni infal•lible, i que obrir finestres també pot comportar que entri fred. Fred i pedra. Diuen “oh, és que en Tremosa va discutir en Mas”. Però dins del partit també hi va haver discussió: recordo el silenci absolut que es va fer després de la famosa reunió Mas-Zapatero. Els dubtes, interns, van existir malgrat que al final s’optés per la validació del text.
En Ramon i jo coincidim sovint a les tertúlies de ràdio i, tant en el seu to com en la seva actitud i l’expressió dels seus coneixements, m’adono que també és un vitalista. De fet, m’adono que la majoria de retratats en aquesta meva secció acostumen a complir aquest requisit.
En Ramon et resumeix en dues línies el problema del dèficit fiscal i les necessitats d’inversió al port o a l’aeroport de Barcelona, però també se’t posa a cantar Lluís Llach davant dels micròfons. Pertany, com tants d’altres, a la bona gent que simplement vol viure amb tranquil•litat i dignitat. I que, en termes nacionals, identifica sobirania amb progrés econòmic i social. Per tant, el perfil hauria de ser i és idoni per a una candidatura d’un partit nacionalista. A més, com he dit, trenca motlles i introdueix oxigen a l’estil de fer política al nostre país.
El “però” es troba dins de CDC mateix: en la seva militància de sempre i també en la figura de Guardans, que no ha estat pas un eurodiputat que s’hagi guanyat ser desplaçat. Dóna la sensació que CDC no ha volgut anar tan enllà (en termes de contundència discursiva) com per escollir Alfons López Tena, però tampoc no ha volgut ser immobilista. S’ha de comprendre la preocupació d’alguns militants i del mateix Guardans en aquest precedent: aviat el carnet i la lleialtat interna no servirà de gran cosa. A més, hauria estat (crec) possible evitar que Guardans marxés tan enfadat. Però suposo que el missatge que es vol transmetre és clar: de tu, militant, no es vol ni un carnet ni una lleialtat. Si hi són, perfecte, però això no pot condicionar totes les decisions d’un partit. El temps dirà l’encert de la tria.
