Estem fotuts, molt fotuts. Quan un està malalt, va al metge. Si és una ferida superficial i externa, és de fàcil cura. Quan el mal ve de dins, cal fer proves diagnòstiques i sovint es fan radiografies. Crec que el país té un greu problema interior, de difícil diagnòstic i pitjor cura.
Analitzem per sobre (no val la pena perdre-hi massa temps), el succeït els darrers dies i setmanes. Tenim la Laura Borràs que va dir “activaré la declaració d’independència en la primera sessió del Parlament si se superen el 50% dels vots”. Sense notícies. Fa més temps, l’Oriol Junqueras va dir, “doneu-me 68 escons i proclamaré la independència”. Res de res. David Bonvehí (PdeCat), deia que són independendistes i octubristes. No està al Parlament. SolidaritatxIndependència i Demòcrates, van decidir no anar a una llista transversal, 100% independentista, per anar a engrossir les llistes de JuntsxCat. No per convicció, sinó per obtenir la paga i la cadireta. El seu preu passa (ho veurem els propers dies) per obtenir el càrrec de torn.
Òmnium s’ha posat de perfil des de fa temps i ho porta tot a una campanya morta des de l’inici i en què la bona gent ha confiat, la reclamació d’amnistia (com el 1977). El Gobierno del Reino de España, ja ha dit, per activa i per passiva, que d’això ni parlar-ne.
L’Assemblea diu que volen presentar una ILP al Parlament per fer una llei d’independència i aplaudeixen amb les orelles l’acord de Junts i ERC, un acord que neix mort i que ens aboca, en el millor dels casos, a esperar 2 anys per veure com va la “taula de diàleg”.
Mentrestant, les imputacions, judicis i investigacions a independentistes, no s’aturen.
Anuncien que la gent dels partits de l’acord, aniran de convivències per conèixer-se millor i guanyar confiances. Una gran presa de pèl. Som criatures? Cal anar de colònies?
Podria fer un llistat sense fi, però suposo que tots ho tenim al cap.
Ara ha sortit un terme nou: l’embat democràtic. Algú amb prou senderi pot explicar que coi és això?.
Tot plegat, un desgavell. El més fotut del cas, és que, com deia abans, hi ha molta gent de bona fe que es creu tot això, un cop i un altre. Com solucionar-ho? Cal que sorgeixi una llista decidida, valenta, sense por i que els planti cara. Han tingut 3 anys i mig per fer la feina i no han fet res més que entrar en un relat de perdedors, en clau repressiva, de màrtirs i de “mira que dolents que són els espanyols”. Hem de definir una estratègia i anar de cara a barraca. Ningú no ens va dir que fos fàcil, però sí que ens van dir que estava tot preparat. Ens van mentir un cop més, però no ens hem de deixar guanyar pel desencís, cal tornar a esperonar els nostres amb un projecte clar, tenir organitzat el poble, preparar el control del territori…
No serà la solució als nostres mals, però hem d’interioritzar que, per curar-te, primer has de creure que és possible. Hem de tenir clar que la independència l’hem de fer entre tots, sense apriorismes, amb convenciment, amb entrega, amb lluita i, si cal, amb sacrifici. Oblidem-nos de partits que només ens han portat a un atzucac i cal planificar bé les tàctiques per portar a terme l’estratègia guanyadora. Teixim territorialment una xarxa potent de confiances, amb l’únic objectiu d’assolir un estat independent en forma de república, un moviment sorgit de baix a dalt, sense motxilles, ni favors deguts.
No serà fàcil, però segur que no és impossible. El que és segur és que cap moviment d’alliberament nacional ha vingut regalat per l’estat de torn. Espanya té problemes territorials, econòmics i democràtics, és un estat polvorí. Cal fugir-ne abans no ens envolti el foc. Som molts centenars, milers de catalanes i catalans disposats a fer-ho possible, si més 0no, a intentar-ho.
__________________________
Pep Fort és president de l’associació Donec Perficiam
127 
