És possible una repetició electoral a Catalunya? Qualsevol govern que no surti d’un acord entre ERC i Junts demana sumes i combinacions o bé aritmèticament insuficients o bé políticament inversemblants, la qual cosa en teoria hauria de fer fàcil el camí cap a la investidura i la formació de govern, per manca d’alternatives. Però aquests dos actors, aparentment condemnats a entendre’s, tenen plantejaments estratègics tan divergents i, a més, els darrers anys han desenvolupat una relació de competència tan tòxica, que és perfectament imaginable que no arribin a un acord. Sí, la repetició electoral és possible.
Els dirigents de Junts han explicat aquests dies que no volen parlar de programes de govern ni de repartiment de poder si abans no hi ha un acord estratègic sobre com afrontar les properes passes del procés cap a la independència. L’arxifamós “acord estratègic”, en el llenguatge intern de l’independentisme. És un posicionament coherent amb el to i els missatges de la campanya electoral dels juntaires, un espai polític que poc a poc s’ha anat convertint en monotemàtic, ja que les diferències ideològiques internes sobre les qüestions socioeconòmiques són molt grans i l’únic pegament és la independència (i Puigdemont). Junts reclama una legislatura de confrontació amb l’estat, amb compromisos calendaritzats, amb un paper molt protagonista del Consell per la República amb seu a Waterloo, i amb una nova DUI a l’horitzó. Tot plegat, combinat amb una política de no col·laboració amb el govern PSOE-Podemos.
ERC també està essent coherent amb els missatges de campanya que li van donar la victòria dins de l’independentisme. El partit republicà no vol sentir a parlar d’embats unilaterals mentre no hi hagi garanties suficients de poder-los sostenir i imposar, ja que el preu és conegut: 155, presó i exili. Els republicans consideren que el que toca els pròxims quatre anys és governar bé en tots els àmbits, afrontar el rescat social i atendre les necessitats de l’economia post-pandèmia, continuar fent créixer l’independentisme a l’AMB, i fer feina política de fons per generar consensos molt amplis (més enllà de l’independentisme estricte) al voltant de la idea d’un referèndum a l’escocesa. Això inclou fer servir la seva força a Madrid per mantenir viu el govern espanyol amb qui es vol negociar.
Quin dels dos plantejaments és el que demana el país en aquests moments? Entre aquestes dues estratègies tan oposades, existeix un terreny comú que permeti desbloquejar les negociacions i formar un govern amb les mínimes estabilitat, coherència i lleialtat mútues exigibles? Cap a quin costat voldrà decantar la balança la CUP amb els seus vots decisius? I sobretot: es poden generar en tres setmanes les confiances mínimes per fer possible aquest govern sense caure immediatament en el campi qui pugui i la paràlisi dels darrers tres anys? Continuïn atents a les seves pantalles.
17 
17 
