Ha estat l’independentisme català qui ha trencat tots els consensos i miratges de pacotilla que assentaven l’Espanya que van inventar-se a partir del 1978. Obrint el front d’un referèndum d’autodeterminació, que capgirà Espanya fins a l’últim fonament, s’ha tornat a plantejar què és aquest invent estrany, per a què serveix, a quins interessos defensa, què el sustenta i què el posa en perill i quina és la seva història, etc. Espanya està a la consulta del psicoanalista, en conflicte intern, entre la histèria i el trastorn obsessiucompulsiu, desesperadament ansiosa encara que faci molts esforços per aparentar el contrari.

 

Només la invocació al referèndum i la possibilitat que tingui un èxit efectiu —que Espanya quedi reduïda a poca cosa, doncs— ja ha obert les comportes de la por més funesta, i s’ha forçat un replegament, un retrocés en lloc d’una sana obertura. Les mossegades són ara més fortes que mai —perquè hi ha por, reitero, una por cerval—; les condemnes pel 9N i les ‘falsificacions’ de proves contra els líders independentistes són dues cares de la mateixa moneda; poca broma amb Espanya. Los muertos no se tocan, nene.

 

Ara, el punt de mira ja es fixa en el president Puigdemont, que s’ha atrevit a tirar endavant els pressupostos de ‘la ruptura’, que fet i fet només preveuen una partida monetària per anar a votar, sigui un referèndum o unes noves eleccions de format clàssic, cosa cada dia més improbable. Perquè si una cosa s’ha guanyat l’executiu català és la fiabilitat pel que fa a aquest tema; ara no s’hi valen tripijocs ni clàusules de prudència (com les que hauria fet servir Mas, per exemple). Puigdemont s’ha proposat que votem i complirà la promesa, i sense ‘astúcies’ d’última hora que ho aigualeixin tot. No li fa por res. 

 

No em crec les maledicències. No em crec que hi hagi divisió en el Govern entre partidaris i no partidaris de tirar endavant el plebiscit. No em crec que Junqueras prefereixi bescanviar el referèndum per la presidència amb els ‘en comunistes’. Tot això es va dient per distreure, intoxicar i forçar una retòrica de pa sucat amb oli (encara que és molt fàcil fer-se el mil homes des d’una columna de diari). A hores d’ara, crec que ja ens han demostrat que van a per totes, que són sobradament de fiar. Si ens enganyen, ho voldran disculpar amb apel·lacions a un heroisme que no és en cap cas obligatori, però amb el qual han estat coquetejant des que van començar a activar l’invent. No val fer-se el valent al Parlament i davant de les càmeres i a les tribunes nord-americanes i a l’hora de la veritat jugar amb la prudència i un sentit de la responsabilitat que acabarà donant-li a l’estat la raó que en cap cas se li ha sabut disputar.  

 

Espanya és ara més ferotgement nacionalista que mai, cosa que o bé acovardeix Catalunya o bé li fa treure també l’orgull patriòtic creador, intrèpid i disposat a jugar-s’ho tot per tot. L’estat l’únic que acaba fent són un plegat d’inhabilitacions; no em sembla tan terrible… Si es jutja i condemna algú que fa bromes antifeixistes a Twitter, rient de la bomba etarra que es va empassar Carrero Blanco, és perquè Espanya té els seus amos, i aquests no suporten que se’ls vulgui treure el plat de la taula. Fins i tot només parlen de la sobirania de Gibraltar, ara que toca pensar què passarà amb la Unió Europa, després del Brexit. Aquesta és la seva dèria. Espanya és una religió, un intangible, un dels països més nacionalistes del món. Els catalans són una mena de minoria pagana, infidels a qui com a molt es pot tolerar si no pretenen oficialitzar el seu culte.

 

Els catalans estimen més la seva llibertat que no la seva pàtria, paraula que només saben dir amb ironia, no amb la serietat romàntica del ‘tot per la pàtria’ dels guàrdia civils —i de les dones i cunyats de guàrdia civil. El que volen els catalans és poca cosa, votar, però això implica que Espanya hi perdi bous i esquelles. Encara que sovint sembla que no acabem d’assumir que votar en un referèndum ens obliga a més coses, no només a anar a la contra. 

 

A hores d’ara, el debat només és si la votació referendària i sobiranista tindrà possibilitats de prosperar, ara que fins i tot el Govern de Rajoy li demana al TC que vagi contra tot un president electe amb una majoria amplíssima, molt més gran que la que el sustenta a ell. Tot molt cordial i democràticament delirant. Rajoy, amb un 28,72 % dels vots, vol que es jutgi Puigdemont, que el sustenta el 39,59%. Ja ho sabem, prefereixen un independentista a la presó que no a l’altra banda de la taula.  

 

¿Què passarà ara? ¿Hi ha combustible operatiu per arribar a setembre amb tothom al seu lloc? Una cosa és clara: només mitjançant l’ús de la força pararan tot això. No bastaran querelles ni paperassa. Em diu algú que sap d’aquestes coses que, de moment, tothom s’ho va mirant des del sofà, però que arribarà un dia en què ens haurem d’aixecar tots plegats i fer alguna cosa una mica més seriosa. No sap si, quan arribi aquest moment, estarem a l’alçada del repte. Jo vull suposar que sí.  

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa