Si en el meu darrer article en aquest diari escrivia que la política és també una qüestió d’estil, avui afirmo que és, sobretot, una qüestió de caràcter. En el cas dels catalans adquireix una transcendència especial parlar sobre aquest fet perquè sempre, d’una o una altra forma, ha estat motiu de preocupació per part de molts dels nostres homes més significatius. Com anem els catalans en aquesta matèria? Tan important és el caràcter per a la nació?
El 1886, el que podem considerar pare del catalanisme polític, Valentí Almirall, en el seu famós Lo Catalanisme, apuntava: “Lo primer interès del renaixement és la recuperació del nostre caràcter”. Quatre dècades més tard, el gran polític i economista Carles Pi i Sunyer, no tenia més remei que reconèixer que no havíem avançat gens. En “L’aptitud econòmica de Catalunya”, apunta: “És sobretot el caràcter dels pobles allò que determina llur evolució històrica i porta la prosperitat i la decadència. En el caràcter hi ha la llei del destí i la clau de l’esdevenidor. Continua, doncs, essent de viva actualitat, potser de major actualitat que quan va ésser formulada, l’afirmació feta fa una quarantena d’anys per Almirall.”
Sembla com si no ens haguéssim mogut de lloc. Poc després, amb el franquisme, les coses no van fer res més que empitjorar. El professor Batista i Roca, en ple exili l’any 1964, torna a la càrrega i ens adverteix: “Per què els catalans durant més de dues dècades hem estat sempre un poble dominat? La raó és que els catalans, diferents d’altres pobles, som febles de caràcter i ens deixem dominar”. Segurament qui més, i més profundament, ha teoritzat sobre aquesta feblesa col.lectiva de la nostra gent ha estat Carles M. Espinalt qui en el seu assaig “Els orígens del caràcter” (1967) escrivia: “En el camp de la pràctica, no és difícil arribar a la conclusió que nosaltres, els catalans, som un poble desorientat de caràcter”.
Però potser se’ns escapa una mica entre les mans el significat d’aquest mot del qual estem parlant. Per ser precisos vegem com el descriu Espinalt en la seva obra suara esmentada: “Com a caràcter entendrem les actituds del nostre “jo” davant dels esdeveniments. Així, diem que una persona no té caràcter quan no pren actituds, quan està indecisa enfront dels fets”.
Ben mirat, la política practicada per l’independentisme oficial en els darrers anys ha estat una tirallonga d’esdeveniments que demostren la seva manca de caràcter. Mai han controlat els fets i han acabat essent víctimes de les seves conseqüències més negatives. La indecisió i la nul.la resolució han estat la tònica dominant. El votant no ha sabut mai exactament el que pretenien fer, tret d’anat a remolc dels esdeveniments per treure’n un profit electoral. Tot sempre ha estat un “a veure què passa” per poder especular a posteriori.
Posar en mans de persones que juguen amb els fets polítics en lloc de dominar-los és una temeritat. És la plasmació d’una greu crisi de dirigents. Fins ara, possiblement ens havia passat desapercebuda la necessitat de tenir al capdavant del país als més ben preparats per fer efectiu el trencament amb Espanya. Eren majoria els que pensaven que “la força de la gent” era suficient per capgirar la situació. Però, arribat el moment de la veritat, arribat el moment de prendre les decisions dures i difícils, hem vist com Catalunya ha tornat a fallar per dalt. Qui no ha tocat el dos, s’ha lliurat a l’enemic sense presentar batalla. Aprendrem la lliçó?
El gran drama de Catalunya és l’absència d’un estol de dirigents capaços d’afrontar amb garanties d’èxit la fundació d’un estat català. Potser hi hauran algunes poques individualitats aïllades que reuneixin les condicions mínimes, però ara per ara la seva força no és suficient per transformar l’estil polític independentista en una opció amb garanties de victòria. Sense metoditzar aquest necessari relleu al capdavant de la nació amb centenars de nous protagonistes, anirem donant voltes a la sínia del processisme.
Per aquest motiu, hem decidit crear caracter.cat, la primera escola de formació política per a tots aquells que aspirin a esdevenir artífexs i protagonistes del gran esdeveniment històric que ha de suposar la independència de Catalunya. Tot el que no sigui forjar nous polítics amb caràcter directiu és condemnar-nos a tornar a caure en els mateixos errors que ens han portat al cul de sac actual. No hi ha cap altra recepta.
