La política catalana és una veritable capsa de sorpreses. Mai no pots suposar res en ferm perquè la improvisació és allò que ho domina tot. La capacitat de previsió que hauria de caracteritzar qualsevol acció política és inexistent en els partits polítics actuals que actuen només en funció de l’endemà o pel titular del TN vespre. Aquest fet és encara més accentuat en els partits de l’anomenat bloc independentista. No saps mai per on poden sortir o quin sarau muntaran entre ells les pròximes hores.
Tenim doncs unes altres eleccions a la cantonada i tot faria pensar que els protagonistes seran els mateixos. Els d’un bàndol dient que es preparen per a la independència més ràpidament o més lentament, i els de l’altre que titllant de “colpista” a tot aquell que no juri fidelitat a la “constitución”. Al mig sempre queda aquella cosa amorfa dels Comuns que no saps si són carn o peix, però sempre acaben sota les faldilles dels “compañeros de Vallecas”. Tot plegat, una obra de teatre idèntica a la que portem veient els darrers anys a Catalunya.
A partir d’ara, les maquinàries d’aquests partits que paguem amb els nostres diners a través de les subvencions electorals, començaran a treballar per fer veure que només hi ha les opcions que surten per la tele. Sempre ha estat així d’una manera o una altra, però aquesta vegada s’hauran d’esmerçar fins a l’extenuació perquè saben perfectament que el descrèdit i el rebuig que ha generat les seves polítiques i el seu capteniment en els darrers mesos, arriba a àmplies capes de votants. Encara som molts els que no oblidem que en aquesta devastació econòmica generada pel virus, només n’hi ha uns que només han perdut el 25% del seu sou durant només tres mesos. Sabeu qui són? Tots els diputats del Parlament de Catalunya i els més de 300 alts càrrecs del govern.
Se’ls comença a veure el llautó, i temen que una competència electoral dins el camp de l’independentisme pugui esgarrar els seus plans “lampedusians” de fer veure que tot canvia perquè tot segueixi igual. Seran totalment implacables amb qualsevol que es postuli des de fora del règim de la partitocràcia actual. No es posen les mans al cap per la possible entrada en el Parlament de l’imperialisme espanyol més al tronat de la mà de Vox, però calumnien i combaten aquell independentisme que no segueix les seves consignes. Per mantenir la poltrona faran tots els papers de l’auca.
Només la irrupció d’una nova alternativa sense cap lligam amb la constant claudicació institucional i disposada a imprimir un estil polític resolutiu, pot generar una expectativa que sacsegi el panorama independentista i que trenqui la monotonia i la poca contundència dels exconvergents, republicans i cupaires. Si segueixen sense competència, tornaran a fer el mateix i continuaran amb el seu particular joc dels disbarats. Ho permetrem?
Com a mínim, tenim l’esperança que hi ha compatriotes que no es resignen deixar que l’independentisme esdevingui un moviment derrotat i sense esperança. Som molts els que estem disposats a lluitar per la victòria. Aquesta és la raó del preacord inspirat pels set secretaris nacionals de l’ANC (i avui agrupats sota el nom de Donec Perficiam) per tal de confeccionar una coalició electoral entre Força Catalunya, Bloc Sobiranista Català i la federació catalana del Partido Nacionalista Andaluz i tots aquells que s’hi vulguin sumar. L’objectiu? Tornar a fer, com diu el nostre himne, “que tremoli l’enemic”.
