Els darrers vint anys han estat més agitats que els primers vint en la política catalana des del restabliment del Parlament. L’alternança i les lluites per més sobirania i per l’hegemonia política han estat possibles i més igualades, les conseqüències de l’acció política en aplicació del mandat popular més dures per als actors polítics que n’han destacat i s’han multiplicat i democratitzat els fronts i els mitjans de control, d’opinió i d’agitació política.
La duresa i l’acarnissament en el judici a l’adversari, sigui oposició o company de govern; el ressentiment, el to fora mida, la ràbia i la hipèrbole en les declaracions i les opinions; la doble vara de mesurar entre “els meus” i “els altres”, han aparegut amb una fúria desconeguda abans, en aquesta vintena dels canvis accelerats.
I hem acabat la primera vintena dels dos mil amb una prova d’estrès (encara en el màxim apogeu mundial) a la societat, a les llibertats individuals, a la salut, a l’economia i a la governança i a l’eficiència, l’eficàcia i l’efectivitat de les polítiques públiques.
La serenor per davant de la crispació, l’assertivitat i generar respostes fructíferes dels representants públics i els agents socials i polítics en moments d’estrès mundial seria d’agrair en aquesta nova vintena que tot just comença. Mals temps electorals a Catalunya per assolir-ho, però per això mateix més necessari que mai.
