Ja ho sé: ha estat impossible, aquesta quinzena, fer els deures del “Quadern d’estiu I/2018: desmasculinitzar la política”. No ens ho han posat fàcil ni el procés de lluita pel poder dins el PP, ni el naixement de la nova Crida per la República que ha apartat de l’escenari “la filla de l’altre” pare.
Hem fet treball de camp, però, malgrat no haver pogut ni obrir el quadern, i almenys ens ha servit de repàs: del cas PP hem repassat i confirmat que quan cal fer relleu al poder “el partit” desapareix com a univers i tot se centra en les lleialtats i en els pactes personals, que a la foto final ha de sortir l’esposa perquè quedi tot “com Déu mana” i que, si a sobre durant el procés s’hi pot afegir alguna pinzellada populista, millor, perquè llavors més vots segur. Alguna com, per exemple, aquesta de dir que “tenemos que combatir la ideología de género”, sense que ningú sàpiga ben bé ni què està dient, ni si ha llegit res, el noi, d’això dels feminismes i del gènere.
Del cas Crida Nacional hem repassat i refermat que “això de la política” va de patriarques, bàsicament, i que “confiança” vol dir torn d’estar o no dins el lloc on es fa traspàs de poder.
De l’intensiu treball de camp d’aquests quinze dies, i del repàs a corre cuita, doncs, queda clar què és això de la política masculina, que és evident que en tenim a dojo, i que potser com a propòsit estaria bé anar-la esborronant una mica-molt.
Passem pantalla, que si no se’ns acabarà l’estiu i no haurem fet res seriós: quadern segon, el de feminitzar la política.
La part teòrica, resumida, seria més o menys això: primer, que no va de números, que va de gestos i de sentits. Segon, que de política femenina n’hi ha per tot arreu, i n’hi ha hagut sempre. Quan es diu que “cal feminitzar la política”, doncs, es parla de partits, d’institucions, i de llocs de presa de decisió: es fa servir malament, d’entrada, la idea de “política”, però no ens encallarem aquí. Si no va de números, sinó de gestos i de sentits, amb quotes, paritat i cremalleres que omplin de dones tots aquests llocs, doncs, no n’hi ha prou, no? No, ja ho sabem, i si no, ja ens ho recordeu cada cop que podeu els senyors amb allò de “doncs la Merkel és dona, i la Thatcher, i la Soraya!”.
La part pràctica del quadern és pensar en situacions en les quals als partits, a les institucions i als àmbits de presa de decisió allò que circuli sigui la política femenina. Segur que hi ha dones, si això passa, això sí, però no és a l’inrevés.
Aterrem-ho: ara que venen les eleccions municipals, per exemple, hi hauria política femenina si les campanyes fossin informatives i pedagògiques, i no promissòries. Si les i els líders parlessin en plural i mai en singular. Si a cada paraula correspongués una realitat i no una metàfora. Som les dones, les que ensenyem el sentit de la realitat i regalem paraules que ajuden a identificar-la. Ho fem quan eduquem, quan criem: no ensenyem veritats absolutes, però ajudem a posar paraules a les coses per poder-les copsar i viure. Doncs això… una campanya de política femenina seria aquella que expliqués a la ciutadania com són les coses de veritat, com està tot, qui té competència de què, amb quants diners reals comptem, i què podem fer de veritat: sense metàfores, encara que això suposés, segur, no poder prometre impossibles i perdre vots.
Política femenina dins els partits, les institucions i els llocs de decisió seria, també, desvincular-se de “la lleialtat” com a principi. Fer des del sentit comú, malgrat això suposés no obeir ni ser lleial a algú amb poder. I seria, també, molt de la política femenina, despullar els ego dels qui dirigeixen i manen. A totes les reunions. A cada moment. Cap silenci ni somriure còmplice.
Ja. Ho veieu difícil, no?
Jo també.
No sé si hi cap, de fet, la política femenina, dins els partits, les institucions i els llocs de decisió. Potser, la cosa, seria tancar-ho tot i fer-ho tot nou.
Ho pensaré aquestes vacances.
